Divendres. Ens trobem uns quants a la Terminal 2 amb l’excitació acostumada en emprendre un viatge que no és habitual. El nostre avió s’enlaira puntualment i gaudim de la primera visió de Ginebra en l’aproximació a l’aeroport per aterrar. Seguim en M. i pugem a un tren que en un sospir ens planta a l’estació de la plaça de Cornavin. Els tres hotels on ens hostatgem hi són a tocar.
Tenim sort amb la cambra que ens assignen, ample i amb vistes a la plaça, un racó d’una ciutat centreeuropea: la basílica neogòtica de Notre-Dame amb el seu petit parc amb parterres, bancs i plàtans frondosos, façanes de cases amb la mateixa alçada i pisos alineats, vies de tramvies, lluents sobre la calçada… Els que han sortit de Barcelona a quarts de set no deixen d’enviar-nos fotos pel whatsapp: capitanejats per la N., aquest matí han visitat la seu de l’ONU i ara estan pujant al telefèric de Salève. A les sis ja ens hem instal·lat a les habitacions i sortim a fer un volt. Passeig per la riba sud del llac i sopar al costat dels Bains des Pâquis, que m’han recordat els xiringuitos de la Barceloneta. A la terrassa on seiem fa una fresca considerable i ens abriguem amb tota la roba que portem, però hi ha caliu i companyonia.
Dissabte. Sona el despertador a les set. Sant Jordi. El cel és ennuvolat i el carrer mullat, però ara no plou i decideixo sortir a córrer. Troto rue de Montbrillant amunt, fins el Palau de les Nacions i el parc de l’Ariana. Passo per sota la Broken Chair i pel davant del Mahatma Gandhi i del Comitè Internacional de la Creu Roja. Un rètol indica que la OMS és uns metres més amunt, però giro cua. Cauen quatre gotes mal comptades. A la dreta deixo la seu de l’Alt Comissionat per als Refugiats. Déu meu, de què serveix tot això si segueixen existint Darfurs, Idomenis, Lesbos i traficants d’éssers humans? Ens hem empescat un munt d’organitzacions i hem signat un cúmul de convencions però encara no som capaços d’evitar que a qualsevol part del món uns pocs matin o aterreixin els altres. Passa un tramvia buit mentre corro avenue de France avall i m’encreuo amb un parell de ciutadans. Vés a saber on van.
Arribo a la riba del Léman. M’endinso als parcs de Mon Repos i Barton i corro pels camins que serpentegen sota roures, til·lers, plàtans, castanyers i diverses coníferes, i entre fonts i bancs, i gespa verda, molt verda, amb parterres farcits de tulipes, roselles i pensaments de tots els colors. Després enfilo la Quai Wilson. En arribar prop de l’hotel la ciutat ja ha despertat, circulen cotxes i tramvies i caminen alguns vianants. I el cel, encapotat, encara aguanta l’aigua miraculosament.
Un bon grup coincidim esmorzant. La X. ha tingut un ensurt amb el seu pare a Barcelona però tot ha acabat bé i finalment somriu tranquil·la; i nosaltres amb ella. Hem pogut comprar roses a una floristeria de l’estació i li he donat una a R. S’ha emocionat. Ella em regala un petit tresor, la traducció de Joan Oliver del Misantrop. L’havia dut a l’equipatge per fer-me el present aquí i avui. A mi també m’arriba al cor.
A les deu ens trobem tots al moll, prop del lloc on van apunyalar l’emperadriu Sissi. El tour amb el vaixell consisteix en veure de lluny algunes cases de personatges conspicus mentre que els altaveus t’ho expliquen en cinc idiomes. Bromes i fotos. Plou amb ganes, però la navegació és plàcida. En desembarcar ja han tocat les dotze. Un grup nombrós se’n va veure els rellotges del museu Patek Philippe.
Nosaltres decidim anar a conèixer Carouge amb el J. i la L. Prenem un tramvia i després de creuar l’Arve, ja hi som. És un antic burg enganxat a Ginebra, de cases baixes i de colors. Truquen al J. per dir-li que hauríem d’estar més d’hora al lloc del concert, i envia un missatge a través la xarxa per assabentar tothom. Tot caminant ensopeguem amb la Place du Marché. Avui és plena de paradetes: fruites i verdures, boulangeries amb tot tipus de pa i brioxeria, flors, productes lactis, un carro amb bolets de temporada, tendals amb gent xerrant i prenent vins amb formatge al voltant d’una taula,… Tot plegat un encant, llàstima de la pluja. Ara fa d’aquella manera que sembla que és poca cosa, però ho cala tot. Dinem a un restaurant a la mateixa plaça, al davant de la seva font, senzilla però coqueta. “Entrecôte La Bourse”, no hi ha errada possible sobre el tipus de menjar que hi donen. Tornem passejant sota el paraigües una bona estona, tafanejant els carrers. Finalment prenem el tramvia que ens deixa a tocar de l’hotel.
Vestits amb l’uniforme del cor, a dos quarts de sis, tornem a aplegar-nos tots per marxar cap l’església on fem el concert. El nostre director ha arribat aquest matí i s’incorpora a la bulliciosa companyia de cantaires i els seus acompanyants. No plou, però el cel és ben rúfol, atapeït de núvols baixos i encotonats, amb tots els registres del gris, com una paleta de pintor de blanc i negre.
El rètol a les columnes de la tanca no enganya, “Evangelisch-Lutherischen Kirche”, però per fora l’església és una casa antiga de tres pisos amb finestres i teulada amb golfes. Resulta que Calví i els seus seguidors perseguien totes les religions que no fossin la reformada, fins que en començar el segle XVIII van tolerar el culte luterà. Això si, el temple no havia de ser visible externament. Per dins és rectangular, petit i bufó, amb una graderia elevada als dos laterals de la nau i sobre la porta principal. La graderia i les dues escales que hi pugen són de fusta pintada d’un gris pastel. Després de retirar l’altar ens distribuïm sobre la tarima, circular com l’altar, i encatifada de vermell. Al costat, un piano. No hi cabem i ens hem d’estrènyer molt. Fem la vocalització i repassem el Madrigal de Taltabull i el Regina Coeli de Lotti a cappella. A una indicació del director en C. enceta al piano Que tinguem sort i el cantem. Ens acompanya també l’Ave Maria de Rossini. En acabat, les noies assagen el Der Tod de Bach. Els components del cor Matices, els nostres amfitrions, han anat arribant i escalfen veus a una estança al soterrani. El temple s’ha omplert amb els acompanyants d’ambdues corals, alguns parroquians i algun ginebrí perdut.
Matices comença la seva actuació a les vuit. Nou cançons hispanoamericanes, ben resoltes, amb alguns guarniments onomatopeics i de percussió. A Doña Ubensa fan un cànon deliciós, i em colpeix especialment la interpretació de Alma Llanera. L’acompanyen amb un Cuatro, una guitarra petita de quatre cordes. Canten un bis.
Arriba el nostre torn. L’A. saluda els presents en nom de tots i explica en francès el que representa la diada de Sant Jordi pels catalans. Són deu cançons. Estem concentrats, i això vol dir que anem aprenent. Comencem amb el Senyor Sant Jordi de Francesc Vila i acabem la secció a cappella amb el Sanctus de Schubert. El cant malenconiós dels esclaus hebreus de Nabucco ens queda lluït; de debò. Amb l’Al·leluia del Messies tenim un problema en una entrada però ens en sortim amb dignitat i contundència. Acabem amb la Cantique de Jean Racine; Fauré no s’hauria tapat les orelles, n’estic segur. Aplaudiments. Hi afegim uns vibrants Segadors a quatre veus. Els nostres es posen dempeus. Més aplaudiments i segon bis, el Signore delle cime de Bepi De Marzzi. Diria que l’hem brodat; i l’hem gaudit, es nota en la interpretació.
Final de concert i intercanvi de presents. Sortim a sopar tots plegats. La junta del cor ens ha arreglat una fondue a un restaurant. És un miracle, però ens encabim tots a les taules. En començar el sopar l’E. ens anuncia que, acabat el concert, se li ha apropat la presidenta d’una federació de corals ginebrines i ens ha convidat al festival de cors que es celebra tots els juliols a Verona. Esclata l’eufòria sense haver tastat encara ni un centímetre cúbic d’alcohol.
Diumenge. Missa de nou a l’església que tenim al davant de l’hotel. He recordat el parenostre en francès casi sencer. Esmorzem després. Al menjador no trobem pràcticament ningú del nostre grup perquè en uns minuts sortim a fer un tomb per la ciutat antiga. Ens faran de guies alguns membres del cor amfitrió. Formem tres grups. Nosaltres ens unim al que comanda la A. –una bonaerense, diputada del parlament cantonal, arribada a Ginebra el 1978 fugint de les Juntas Militares- i el seu marit, un professor suïs ja jubilat. Caminem i anem fent parades amb explicacions farcides d’anècdotes històriques picants. Per avui estava anunciat fred, i a fe de Déu que en fa. Trobem alguns captaires pels carrers; i pobres músics tocant d’esma mentre esperen un donatiu. Hem començat la ruta sobre del Roine recordant Juli César cremant el pont i l’acabem al mur dels reformadors, al parc dels Bastions.
La coral Matices ens ha preparat un dinar. Ens el serveixen ells mateixos en una antiga església calvinista que ara funciona com a centre social. Són gent estupenda. Acabem cantant, ells i nosaltres. Ens regalen encara unes grans capses de bombons. Ens acomiadem calorosament i amb molt d’agraïment. Abans de passar per l’hotel a recollir les maletes tenim temps de passejar una estona, prendre un cafè i visitar la catedral de Saint Pierre.
La cua per passar el control a l’aeroport és una ratera però anem amb temps i ens ho prenem amb calma i humor. A l’avió de les 19.10 la meitat del passatge és dels nostres. Ens enlairem fent el darrer cop d’ull al llac i les muntanyes que l’envolten. R. està llegint al seient del costat. Jo també m’hi poso. Torno a mirar-me el punt de llibre dissenyat pel Ll. que ahir vam regalar als nostres amfitrions: porta impresa una rosa vermella amb una partitura antiga de fons, i el record escrit de la trobada per l’altra banda. Una estona més tard tanco els ulls i intento fer pòsit d’aquest cap de setmana. Del programa previst, excepte marxar sense veure funcionant el Jet d’eau, hem acomplert totes les expectatives musicals i turístiques; però al sarró ens enduem dos bisos inesperats, el convit a participar al festival internacional de Verona i la impagable, inoblidable vivència amb aquest grup d’amics cantaires. Amb el temps els lligams entre nosaltres estan assolint aquell punt assaonat i saborós que fa que tot just acomiadar-te comencis a desitjar el següent retrobament.
