Avui és un d’aquells dies del calendari escolar que per art de lliure disposició queden integrats en un pont que comença el divendres vespre i conclou un dimarts després d’haver fet la corresponent cua de tornada, si hem tingut la sort de sortir. Un bon respir al mig d’un trimestre recent començat però ja esgotador que té fixades les juntes d’avaluació i el lliurament d’informes. Un alleujament tan esperat i necessari per a molts ulls, com mal vist i injust per a molts altres. Enguany s’ha instal·lat a sobre del dia que precedeix a Tots Sants, perquè puguem preparat uns panellets que d’aquí poc potser caldrà racionar. Un dia festiu per a la majoria dins una tardor estranya que entreveu mals presagis. Potser per això les tecles no ens porten a parlar dels difunts, que en pau descansin, ni de la tradició de guarnir amb flors els nínxols dels nostres sers estimats, que al cel siguin. En un dia com avui potser cal tenir present la vida terrenal en tota la seua efervescència, perquè és aquesta una jornada d’impàs que saltarà tan ràpid com les castanyes al foc. Dimecres ens tornarà la rutina de les aules i l’evidència del pas del temps.
Fa unes setmanes vaig saber de la decebedora experiència d’un jove professor que va iniciar un curs amb la il·lusió de qui estrena un futur prometedor. Mogut per les seues inquietuds, havia decidit fer un gir a la seua vida professional, on se sentia massa ofegat malgrat el reconeixement dels seus superiors, i havia pres una decisió després d’un temps de reflexió: posaria els seus coneixements i anys d’experiència en el món de l’empresa a l’abast de l’alumnat. Esperonat per la possibilitat d’exercir una tasca professional altruista, entregada i rigorosa, va acceptar una plaça en un centre especial. Especial, perquè l’alumnat era especial també, com el mateix ambient. Diguem-ne que era un d’aquells centres d’elit escollits per unes famílies que també s’hi consideren. I allà va anar a aterrar, amb el seu ordinador carregat d’il·lusions i de ganes d’ensenyar una assignatura engrescadora i pràctica en què podria incorporar la seua formació i tècnica professional. De poc va servir la seua breu i esperançadora experiència anterior en un centre gairebé conflictiu on es va fer un lloc i es va guanyar el respecte d’un alumnat que no havia tingut un camí fàcil. Ara seria ell qui tindria al davant un camí realment difícil, malgrat la seua professionalitat, malgrat el seu somni d’ajudar a aprendre, malgrat ell mateix hagués estat un estudiant respectuós i aplicat uns anys enrere.
Molt aviat la realitat li va espetegar a la cara. Perquè la realitat fa això quan es transforma en el fracàs més injust. Amb la tasca preparada i la classe programada, va haver d’escoltar frases de menyspreu i insults directes en els primers dies lectius. Sense cap desig de dissimular, intuint que els empara un estatus especial forjat a base de generacions, part de l’alumnat més privilegiat du a la pràctica el seu dret a menysprear qui considera que està fora del seu cercle de poder. La resta, calla i sura com pot. Un fracàs estrepitós d’un ordre establert, que esquitxa el ja maltractat sistema educatiu. Aquest cop, però, el fracàs no ve donat per la manca de recursos ni la desmotivació cultural; esdevé per l’avantatjada situació dels subjectes protagonistes. No és la degradada condició social allò que malmet el dret d’aprendre i l’obligació d’ensenyar sinó la sensació de superioritat apresa des de una edat primerenca. Amb tota seguretat, uns progenitors sobre protectors s’encarregaran de culpabilitzar un docent amb poca experiència, exigint alhora qualificacions per sobre del notable. Poc se’n parla d’aquesta especialitat del bullying perquè, un cop més, la víctima es culpabilitza de la situació.
El peatge que haurà de pagar el jove docent durant tot el curs serà car, però avui, almenys, descansarà física i emocionalment. Acabarà convertint-se en un professor excel·lent, després de passar per un calvari que no entrava pas en els seus plans, però potser no serà en aquest centre. Aquí li ha tocat fer de sac de culpes sense que el reglament disciplinari pugui garantir un canvi en la conducta d’un alumnat intocable. A ells no els tocarà pagar cap peatge, ni la vida els posarà al seu lloc. La vida ja els va posar al seu lloc quan van venir al món.
