Tot jugant amb els paranys de l’escriptura, la Mariona Solé ens ha fet una mostra, als companys Tecamolsaires, d’allò que ens porta pel camí de seguir llegint amb noves passes, de puntetes, ja que l’acció que s’executa, amb murriesca, pot arribar a un fi… o no?
***
Mai he sabut com s’ha pogut assabentar del meu nom i em fa cosa preguntar-li, a en Jordi.
En Jordi m’agrada i m’agrada molt, però no sé si me’n puc fiar o no. Podem ser amics? O fins i tot alguna cosa més?
Ens entenem tan bé quan parlem… el miro i sento pessigolleig al ventre. Però hi ha quelcom que m’intriga o més aviat m’inquieta des que el vaig conèixer i és el que he comentat abans.
Jo, que soc una persona a qui li agrada passar desapercebuda, que mai intervé en una classe o en el torn de preguntes d’una conferència, que es vesteix, discretament, que mai porta quelcom d’estrident per por a les mirades dels altres va i, en una presentació de llibre se m’acosta un home atractiu, obert ple de simpatia i es dirigeix a mi pel meu nom. Crec que ja l’havia vist en alguna altre ocasió.
Em pregunta si m’ha agradat la presentació i després comença a parlar ell: de l’autor, d’altres autors contemporanis, de literatura en general. Sense adonar-me’n jo també començo a donar la meva opinió sobre el tema… xerrem tant que se’ns fa quasi de nit.
Com qui no vol, ell m’acompanya fins el metro. Ens acomiadem:
–Adéu Joana per cert, em dic Jordi, fins una altra, ha estat una xerrada molt interessant.
Em sento tan afalagada! Sembla que jo sigui algú interessant, i dec ser atractiva ja que fins i tot sabia el meu nom… però, a poc a poc, començo a sentir-me inquieta. Com pot saber el meu nom? Si jo soc invisible, ningú em coneix, vaig als llocs, escolto però no parlo mai amb ningú.
No hi vull pensar més! Ha sigut una casualitat. Com que no crec que ens tornem a veure mai més, decideixo deixar-ho córrer.
Passen uns mesos abans de tornar a la presentació d’un nou llibre a la mateixa llibreria. Casualitat o no, d’immediat, veig al Jordi. Ell em somriu i aviat se m’apropa, es repeteix l’escena anterior. Però aquesta vegada em proposa anar a fer una cervesa prop del metro. Parlem pels descosits. Em sento tan bé amb ell!
Des d’aquell dia vaig a totes les presentacions de llibres de la llibreria i allà està ell, el Jordi… sembla que m’hi espera.
No sé… vull i dolc al mateix temps… però no em puc deixar anar… la pregunta m’aclapara
Fins que un dia hi arribo una mica més d’hora. Veig l’encarregada de la llibreria que acompanya al Jordi i li dona ordres de com arreglar uns llibres sobre la taula… ouff! misteri aclarit. Soc una més a la llista de socis que freqüenten les presentacions… només era una més de la llista!
Ara hauré de decidir si li interesso realment o no… potser serà temps de poder fer preguntes més íntimes.
