Mestre Ostrogorski ens assenyala en aquesta cinquena entrega allò que no fem bé els ciutadans quan volem actuar en els partits i els principals problemes que sorgeixen d’una organització partidista de la política. La principal lliçó que n’hem de treure és que acaba succeint sovint el mateix generació rere generació i que els partits de fa cent cinquanta anys tenien els mateixos problemes que els actuals. Perquè llegir els clàssics va sobretot d’això: ni ens hem d’angoixar perquè les coses no són gens fàcil en política i repetim sovint els mateixos errors, ni podem deixar d’intentar-ho, perquè l’alternativa a la participació política en una democràcia de partits és que la política la facin dictadors de tota mena. Comentaré breument les 8 regles que ens proposa.
(XIX): “LES MASSES EN DEMOCRÀCIA SÓN PASSIVES I LA VIRTUT NO ES MÉS QUE UN IDEAL QUE NO ES REFLECTEIX EN LA PRÀCTICA.”
La passivitat de les masses tan sovint criticada… quina veritat més dolorosa mestre! I, de fet, de tant en tant aquesta passivitat es converteix de sobte en impaciència i exigència. Els silencis es converteixen en crits, la passivitat en hiperactivitat. No tenim punt mig. O passem de tot o ho volem tot ja! I la virtut? No se l’espera. En els llibres de text dels clàssics com un ideal antic i demodé. Tota una barreja de sentiments que sobrevolen els escrits i que no es reflecteixen en l’acció política real. Ho constateu. Jo també en dono fe. I de fet, hi podríem coincidir amb gairebé tots els analistes polítics. Els grans homes moguts per la virtut són una excepció. Notable, és veritat, però una excepció.
(XX): “L’AMOR A LA PÀTRIA NO POT SER L’ÚNIC MOTOR D’ACCIÓ POLÍTICA, PERQUÈ TAMBÉ ELS MAL CIUTADANS PODEN ESTIMAR LA PÀTRIA.”
Un cretí és sempre un cretí, sigui o no espanyol, sigui o no indepe. I ningú vol tenir un jefe cretí, un amic cretí o un polític cretí. No cal dir res més.
(XXI): “L’ACCIÓ POLÍTICA DEL CIUTADÀ HA DE SER PERMANENT I DESINTERESSADA PERÒ SOVINT NO HO ÉS I NOMÉS ES MANIFESTA DE MANERA ESPORÀDICA I BRUSCA.”
Tenim molt a prop els fets del 20/9, del 1/10 i del 3/10. Reacció a un Estat que no escolta. Raó? Tota. Sentit de país? Momentum? El civisme convertit en qüestió de dies en revolta? Mestre Ostrogorski, vós coneixeu prou bé la irracionalitat d’aquest estat de catarsi col·lectiva. La deriva violenta es fa difícil d’aturar. Perquè en mans dels violents i dels bojos mai es guanya. Sempre es pren mal. I s’acaba la política.
(XXII) : “LA COMPLEXITAT DE LA CIVILITZACIÓ HA FET QUE, EN ELS RÈGIMS DEMOCRÀTICS, UN GRAN NOMBRE DE CIUTADANS PREFEREIXI DEDICAR-SE ALS SEUS INTERESSOS PRIVATS QUE ALS INTERESSOS COMUNS, QUE VEU MOLT ALLUNYATS.”
Qui ha de fer política, segons els clàssic, són els homes de bé que disposen de temps i generosament el dediquen a la cosa pública. Aquell que ha reeixit en l’esfera privada i té temps, el dedica als altres. La més noble visió topa sovint amb dos petits detalls. El primer i molt evident: que els professionals de la política són refractaris a deixar-hi entrar a ningú, perquè els no professionals tenen regles pròpies sovint en competència amb la dels professionals. Per exemple, no deuen lleialtats canines perquè no depenen del sou de polític. I després, com bé dieu, són moguts per un sentit del deure, de l’honor o simplement perquè els “omple”, disposen de molta més generositat a l’hora de negociar que els qui depenen exclusivament del lloc.
El segon detall és menys evident, però del tot cert. La política té el seu propi llenguatge, que els polític coneixen bé perquè l’han après de “petits”. I els no polítics tenen moltes dificultats a entendre que no estan ni dirigint un negoci, ni un club de futbol, ni una associació de boletaires. Això fa que tot sovint se sentin descol·locats, no cobreixin expectatives, ni obtinguin el reconeixement esperat i fugin al cap de poc, decebuts, deixant la política exclusivament als professionals. I això és un error. Han de conviure els polítics professionals i els vocacionals, tots dos!
(XXIII) “LA POLÍTICA EN DEMOCRÀCIA PROPORCIONA UN PODER QUASI IL·LIMITAT, PERQUÈ EMANA DEL POBLE MATEIX”
Què ha de fer el ciutadà per evitar aquest problema? És en realitat l’Estat el senyor omnipotent que Mestre Ostrogorski ens descrius? En realitat, la democràcia actual als països occidentals et deixa només el poder de deposar els dirigents polítics… però manen ells? O segueixen manant les oligarquies? I davant del poder quasi infinit d’aquestes, com reacciona el poble? Quan les empreses oligopolístiques dominen els mercats de subsistència bàsics (electricitat, gas, aigua, telèfon, bancs, carreteres…), qui mana sobre les butxaques? Quan les grans empreses dominen els mercats i els polítics, qui mana sobre les economies? Tot això pot decidir-ho el ciutadà? Senyor i poble no són una mateixa cosa, ara per ara, almenys en una economia tan globalitzada com l’occidental.
(XXIV): “EN DEMOCRÀCIA CAL FOMENTAR ALLÒ QUE IMPULSA L’ACCIÓ DELS CIUTADANS I EVITAR ALLÒ QUE LA LIMITA”
Bingo! Bona anàlisi, mestre! Però com ho fem? Com fem que el poble s’involucri en política de manera natural i regular, com dieu? Com evitar les revoltes perquè la gent es tiri al carrer quan ja no hi ha res més a fer? Tornem a la necessitat de participació ciutadana a través dels partits… però és possible? És útil?
(XXV): “EL SISTEMA DE PARTITS ÉS UNA MALA SOLUCIÓ QUAN PERMET DELEGAR TOTA LA RESPONSABILITAT DELS CIUTADANS I EVITAR LA PARTICIPACIÓ.”
Els partits polítics creen la seva pròpia classe de funcionaris i polítics semiprofessionals. Però, es pot fer d’alguna altra manera? Com fer que els professionals (la immensa classe mitjana actual) vulgui fer de polític per un temps breu i tornar a l’exercici professional quan ha perdut potser moltes oportunitats, i tampoc ha guanyat prestigi? Càrrecs més breus i més ben remunerats? Menys càrrecs polítics i més carrera funcionarial? Ho estem veient amb els jutges i amb el polítics a Catalunya, actualment, amb la destrucció per part de l’Estat de tota una classe dirigent i amb el 155. L’honor ferit, sí, però… el país tampoc n’ha patit tant! Potser les preguntes són unes altres. Quants polítics realment són necessaris? Per fer què? Consellers, plantilla i secretaris? De curta durada? Diputats dos mandats? I als ajuntaments, només l’alcalde? Fins a quin nivell poden treballar-hi també els equips? Per sota, carrera funcionarial! I els jutges i fiscals? Com fer que no prevariquin? O potser creem enquestes via Internet? Escollim mil ciutadans aleatòriament… i els obliguem a votar decisions (com si fossin jurats populars). Internet obre noves vies de participació insospitades que hauríem de poder aprofitar. Però seguirem eternament enfrontats al problema de com participar en política sense acabar engolits per la maquinària dels partits.
