En obrir la porta la seva filla se li llançà al coll amb els seus ulls negres oberts com a taronges i el seu característic xiscle de joia, entre rialla i crit alegre. La Roberta ja havia fet els nou anys. Ell l’estimava amb bogeria, li ensenyava a dibuixar, li pintava dibuixos amb qualsevol excusa, i s’estava amb ella tot el temps que podia.
Acalorat i suós, tot just arribava al seu taller després de passar tot el matí fent pràctiques de soldadura. Després de besar la seva filla llargament, saludà la seva mare –l’àvia Pilar-, que acabat de cuinar i començava a parar la taula. El seu cunyat i la Pilar encara no havien arribat de la botiga “González, bijoux-objects d’art” que tenien al bulevard Respail. La Lola, l’altra germana, treballava com a barretera per algunes cases de moda de la capital francesa i no solia dinar amb ells.
El Juli volia emprar més freqüentment la soldadura autògena en les seves creacions i aquell estiu de 1918 s’havia apuntat com aprenent a les caldereries de la factoria Renault de Boulogne-sur-Seine per aprofundir en l’aplicació d’aquella tècnica de soldadura, amb acetilè i oxigen i un bufador. Durant aquells anys de la guerra la factoria francesa de cotxes s’estava dedicant quasi exclusivament a produir munició, avions militars i el seu famós carro de combat FT-17. El 20 juliol els aliats havien fet recular els alemanys a les posicions que tenien abans de l’atac que havien llançat a la primavera per prendre París. Ara, a finals d’agost, els Mariscals Ferdinand Foch i Douglas Haig estaven preparant la gran ofensiva que volien obrir al setembre i que hauria de cloure amb la derrota alemanya.
Des del seu taller veia la façana de l’estació de Montparnasse -on en l’actualitat hi ha el gratacels inaugurat el 1972-, amb una munió de tramvies al seu davant. Cap a l’est intuïa els límits del cementiri, un dels seus indrets preferits per anar a esbravar-se i passejar, juntament amb els jardins de Luxemburg.
Aquell artista de quaranta–dos anys prim, canós, callat i modest, que mirava més cap a dins que cap enfora, es preguntava sovint quan podria viure de la seva pintura. La seva imaginació desbordant tenia sortida a través de molts mitjans interpretatius, perquè no sols pintava, també dibuixava, era ceramista, escultor, orfebre, vidrier, treballava la fusta, amb el martell batia el ferro, el coure i l’or,… I tanmateix encara no havia pogut organitzar cap exposició individual.
Juli González Pellicer havia nascut a Barcelona el 21 de setembre de 1876 molt a prop de l’església de Sant Just, i era fill de l’orfebre Concordio González i de Pilar Pellicer, germana del dibuixant Josep Lluís Pellicer. Era el petit de quatre germans, Joan, Pilar i Lola. Ja des de jove aprèn amb el seu germà Joan a treballar els metalls en el taller patern seguint la tradició del negoci familiar, però de seguida descobreix la seva vocació de pintor i el 1891 es matricula a l’Escola de Belles Arts, a la Llotja, per formar-se artísticament. L’any següent la família es trasllada a viure a la Rambla de Catalunya, a tocar del passatge de la Concepció, on tenien el taller i una botiga per a la venda de les seves obres. Els dos germans comencen a enviar les seves creacions a diverses exposicions: tres rams de flors de metall forjat a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona i sis obres a la World’s Columbian Exhibition de Chicago. Els seus treballs d’orfebreria eren d’un gran virtuosisme tècnic. En morir el seu pare el 1896 el Joan es fa càrrec del negoci familiar. L’any següent el taller “Hijos de C. González” presenta dues obres a l’Exposición de Bellas Artes de Madrid i obtenen la medalla de Segona Classe.
En aquests anys d’esclat del modernisme a Catalunya els dos germans coneixen uns quants artistes al Cercle Artístic de Sant Lluc amb els quals es reuneixen i parlende literatura, de música i d’art. El grup està format per en Joaquín Torres-García i Ramon Pichot, pintors, l’escultor Manolo Hugué i els literats Eduard Marquina i Josep Pijoan, i es va ampliant amb la presentació d’amics d’uns i d’altres. Aviat són coneguts com el Cenacle. La colla abandonà el Cercle de Sant Lluc perquè allí no s’utilitzava el model femení per als estudis al natural i entraren en el Reial Cercle Artístic. Però l’ambient de frivolitat que hi trobaren els desagradà i començaren a organitzar les tertúlies a casa dels Pichot o a l’estudi de Torres-García; més endavant es reuniran a casa dels González i a la cerveseria Els Quatre Gats, tot just acabada d’inaugurar.
Coincidint amb el final de segle, la família González decideix vendre el negoci familiar i marxar a París. A la ciutat de les llums el Juli -amb una personalitat atraient que inspirava simpatia i respecte, i amb qui era molt fàcil establir lligams- es relaciona amb els catalans que es reunien a Cafè Versailles, es retroba amb Hugué i Pitchot, i freqüenta el tracte amb els artistes de la comuna Le Bateau-Lavoir com Picasso –el qual ja coneixia de Barcelona-, Max Jacob, Modigliani, Juan Gris i els escultors Constantin Brancusi i Pau Gargallo, i altres que sovintejaven les tertúlies del Montmartre, com Maurice Raynal. En aquells primers temps parisencs dibuixa, pinta al pastel i realitza treballs d’orfebreria.
El 1902 passa uns mesos a Barcelona amb el seu germà i coincideixen amb Picasso, el qual li fa un retrat en aquarel·la. El Joan tornà després definitivament a Barcelona, però morí l’abril de 1908. La seva pèrdua afecta profundament el Juli. La seva mare i germanes retornen a la capital catalana i ell resta sol a París. Després d’uns mesos d’inactivitat reprèn la feina, però sense cap satisfacció personal i vivint pràcticament. Participa a l’exposició del Salon d’Automme i seguint els consells d’Alexandre Merceraux, que li farà de marxant durant uns quants anys, també presenta obres al Salon des Indépendants. L’any següent neix la seva filla Roberta, fruit de la seva relació sentimental amb la model Louise -o Jeanne- Berton.
En aquesta època explora el volum amb la doble dimensió del pla i executa les seves primeres màscares de coure repussat, una tècnica que consisteix en treballar planxes d’algun metall amb un burí, disposant-les sobre una superfície tova que permeti la progressiva deformació de la superfície des del revés de la peça, perfilant el dibuix en “negatiu”. Cada any acostuma a viatjar a Barcelona a veure la família i el 1911 ho fa per assistir al casament de la seva germana Pilar amb en Josep Bassó.
En produir-se la ruptura sentimental amb Jeanne Berton assumeix la custòdia de Roberta, aleshores afectada per una poliomielitis que li feia passar llargues temprades en postració. Pilar Pellicer, amb les seves filles Lola i Pilar, torna a París per ajudar el seu fill. Falten pocs mesos per a començar la Gran Guerra. En Juli segueix pintant, treballant en màscares de coure repussat i exposant en salons, però per mantenir la família segueix dedicat a l’orfebreria venent les seves creacions a la botiga del bulevard Respail. Pocs mesos abans d’acabar el conflicte bèl·lic mor el seu cunyat i poc després tanquen la botiga.
El 1921 comença el seu reconeixement. Primer és al Salon de la Societé National des Beaux-Arts. I al març de l’any següent arriba finalment la seva primera exposició individual a la Galerie Povolovsky, on exposa pintures, dibuixos i escultures, objectes i joies en ferro, plata i or, ceràmica, fusta i laca; i a començaments de l’any següent té lloc la segona, a la Galerie du Caméléon del bulevard de Montparnasse. En aquestes exposicions els crítics d’art comencen a dedicar-li breus però favorables cròniques posant de relleu els seus múltiples registres i la qualitat de les seves creacions. Cap el 1925 coneix Marie-Thérèse Roux, amb qui es casaria uns anys més tard, i adquireix una casa a Monthyon, prop de París. És en aquest any quan forma part de l’Exposición de Artistas Ibéricos que es celebra a Madrid.
Però les il·lusions de joventut de Juli González havien anat esvaint-se en la mateixa mesura en què no reeixia com a pintor. Es preguntava si potser li mancava un estil propi i per aquest motiu no aconseguia expressar-se en plenitud quan pintava. Va ser vers el 1927 quan es replantejà la seva trajectòria i decidí orientar-se definitivament cap a l’escultura com a recurs expressiu. Intercanvià coneixements tècnics amb Pau Gargallo i realitzà les seves primeres obres en ferro, peces de dimensions reduïdes, realitzades en planxes retallades, forjades, repussades i corbades, que representen figures femenines. Tenia cinquanta anys i aquella mena d’expectativa artística dels anys anteriors no havia estat debades. Els seus treballs d’orfebreria, pintura i dibuix havien sigut un silenci creador en la recerca activa –una necessitat íntima- de Juli González.
El maig de 1928 morí a París la seva mare. Aquell any Picasso li demana ajuda en la realització d’unes escultures de ferro per al seu projecte del “Monument a Apollinaire”. Els consells i el suport de González permetran Picasso comprovar la viabilitat dels croquis del projecte, i per la seva banda, gràcies a Picasso, el Juli comprendrà la capacitat sintètica del dibuix per ajudar-lo a desenvolupar les seves obres i descobrirà una nova concepció i possibilitat del fet escultòric. Des de la composició esquemàtica, amb influència cubista, comença a decantar-se cap a formes primitives i abstractes. Les seves escultures, fins aleshores ferros de petites dimensions, comencen a reforçar-se i créixer fins assolir figures complexes. Més endavant, a més de planxes, començà a utilitzar també barres de ferro, que són les que li permetran crear formes abstractes en l’espai.
El 1929 participa en una exposició d’escultura internacional amb altres artistes destacats del moment, com Gargallo i Hugué, en la galeria del marxant Georges Bernheim, i signa un contracte de tres anys amb la Galerie de France. El maig de 1930 presenta disset escultures a la Galerie Le Centaure de Brussel·les. Pertanyen a aquesta època creativa de González, entre d’altres obres, “L’arlequí”, “Maternitat” o “L’Àngel”, les sèries “El Somni” i “El Petó”, i nombrosos caps en pedra.
Juli González aconsegueix descompondre el volum i incorporar l’espai creant contrastats entre les formes planes i les buides, en una transformació de l’estàtua monolítica vers una escultura concebuda com a dibuix en l’espai i on el volum és el buit. Tot això ho teoritzà en el seu escrit “Picasso et les Cathédrals” del 1932. Les seves obres aparenten una estructura formal esquemàtica, però en realitat són d’una gran complexitat compositiva. En les no figuratives les formes apareixen per incidència de la llum, en el buit que delimita el metall amb les seves xapes metàl·liques i les seves varetes de ferro degudament retallades, corbades i soldades, com “Cap-Túnel”, “Dona pentinant-se” o “Dona asseguda”.
El 1934 es publica a Espanya la primera monografia dedicada a ell. També en aquell any González signa el manifest del grup Abstraction-Création juntament amb Picasso, Léger i Kandinsky, i exposa individualment a la galeria Cahiers d’Art de París. Poc després aquesta galeria dirigida per Yvonne Zervos, participa en una exposició d’art abstracte a la Kunsthaus de Zuric, amb sis escultures de ferro de González i obres d’Arp, Ernst, Miró i Giacometti. Una de les figures de González, “Cap amb mirall”, passarà a formar part de la col·lecció personal de Zervos. El salt als Estats Units es produeix l’any següent quan apareix un article sobre la seva escultura al Magazine d’Art de Nova York. El director del MOMA, Alfred Barr Jr., el convida a participar en l’exposició Cubism and Abstract Art que es celebra el març de 1936 al museu novaiorquès, el qual adquireix una peça pels seus fons.
El 1937 elabora “Dafne”, la seva aproximació al mite de la nimfa transformada en llorer per fugir de la persecució d’Apol·lo. En aquesta obra fixa la sensació efímera de la transformació amb un joc de plans des de la base cap a la part superior amb unes estilitzades i lleugeres varetes. L’escultura es pot admirar actualment al Reina Sofía de Madrid. El mateix any es casà amb Marie-Thérèse Roux i es traslladà amb la família a la casa-taller que s’havia fet construir el 1933 al número 8 de la rue Barboux, a Arcueil, prop de la capital francesa. Aquell estiu, en una exposició col·lectiva promoguda per Yvonne Zervos a París, exposa per primera vegada “Dona davant del mirall”.
La complexitat conceptual i formal d’aquesta escultura –segons alguns crítics, una síntesi entre cubisme, surrealisme i expressionisme- la converteix en una obra mestra de l’art contemporani. Mitjançant un esquematisme sistemàtic, però sense caure en la pura abstracció, mostra l’anatomia humana reordenada sota uns nous paràmetres i oferint múltiples lectures, amb gran varietat de recursos formals. Aquesta composició traspua energia i moviment i alhora transmet quelcom d’intemporal perquè està impregnada de força poètica.
“Dona davant del mirall” és la culminació del llenguatge escultòric creat per Juli González. Un llenguatge que incorpora l’espai i dóna prioritat a les possibilitats de les formes en front de la semblança descriptiva. Movent-se sempre entre la figuració i l’abstracció les seves obres, més que representar, suggereixen i expressen, produint en l’espectador un intens impacte visual i espiritual. En les seves creacions de ferro l’escultor barceloní aconsegueix un maridatge entre la matèria i l’espai, una mena d’encarnació de les formes en la vacuïtat estàtica. I va fer tot això amb tal originalitat i destresa que ha passat a ser un referent en l’escultura del segle XX i una icona de la contemporaneïtat.
La inclusió de la buidor en l’escultura –mai abans el buit havia estat pensat com a valor positiu- i la reducció de les formes reals als seu elements essencials va ser una línia expressiva i formal iniciada per González que després seguiren altres artistes. El primer va ser el nord-americà David Smith el qual començà a realitzar les seves primeres escultures en ferro el 1933 després de fixar-se en els treballs de Juli González amb Picasso dels anys trenta. Després, a partir dels anys cinquanta, el treball de González va influir, d’una manera o una altra, en la obra dels bascos Oteiza i Chillida, en la del britànic Anthony Caro o en la del valencià Andreu Alfaro.
El 1937 el comissari del Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París li demanà la seva col·laboració. Juli envià “La Montserrat” per ser exposada allà. La representació d’aquesta camperola catalana, amb el seu pas ennoblit per la fermesa i la heroïcitat, amb el seu fill sobre el braç esquerre i la falç a la dreta, encarna la lluita i el patiment del poble en la defensa de les llibertats democràtiques, i l’horror i el rebuig de la guerra. Actualment es troba a l’Stedelijk Museum d’Amsterdam.
Poc abans de començar la Segona Guerra la seva filla Roberta contragué matrimoni amb el pintor alemany Hans Hartung, el qual portava un temps compartint taller amb en Juli. En començar la conflagració es traslladen tots a Lasbouygues, on els acull a casa seva l’escultor argentí Federico Amadeo. Aquell any acaba “Home cactus I”, el qual es troba actualment a MNAC de Barcelona, i el 1940 realitza “Home cactus II”, coneguda també com “Dona cactus”. Altres obres en ferro forjat queden aturades per falta de matèria prima, reservada durant la guerra per a la fabricació d’armament. Després de passar per París, a la tardor de 1941 torna a Arcueil. Allà, en guix, fa dos retrats de la seva dona, l’estudi de “Petita Montserrat espantada”, i comença a treballar el projecte de la “Montserrat cridant”, per la qual modela el cap i els braços. Però aquesta obra restà inacabada perquè el 26 de març de 1942, als 66 anys, un atac de cor aturà la seva vida i les seves creacions artístiques.
Al seu enterrament hi van assistir molt poques persones, entre elles Picasso i Zervos; ni tan sols la seva filla Roberta, retinguda per la guerra lluny de París, va poder fer-ho. Vuit dies després de la seva mort la Galeria Alfa de Barcelona inaugurà una exposició que incloïa només algunes pintures i dibuixos. A Espanya cap publicació del règim franquista va fer-se ressò de la seva mort. De fet l’obra de Juli González fou pràcticament desconeguda a l’estat espanyol fins el 1960, quan es va celebrar una exposició a Madrid i després una altra a Barcelona. Però el seu reconeixement internacional havia començat abans, amb una mostra organitzada al museu d’art modern de París el 1952.
Actualment la seva obra es troba repartida arreu del món, a la Tate Gallery de Londres i a la National Gallery d’Edimburg, al Reina Sofía de Madrid i a la Biblioteca Luís Ángel Arango de Bogotà; a Nova York, tant al MOMA com al Guggenheim Museum, al Centre Pompidou de París, a l’Art Institute de Chicago o al MNAC de Barcelona. La col·lecció més important dels seus treballs és a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), amb prop de 400 peces donades per la seva filla Roberta.
González havia escrit que un artista pot donar forma a coses que no tenen una forma concreta, como la llum, el color o una idea. En una tensió dialèctica entre tradició i modernitat Juli González, profundament catòlic, va omplir de contingut espiritual les seves escultures transformant la rudesa del metall en pensament i harmonia visual. Mestre de l’atac directe als materials, amb l’habilitat d’un artesà i un increïble atreviment, tallà la pedra i modelà el guix; martellejà i repussà el bronze, el coure i la plata; va batre, corbar i forjar el ferro roent, i el dotà de valors expressius. Ja és hora que el ferro deixi de ser mortífer, havia dit.
Sensible i amb una gran capacitat d’interiorització, va patir les batzacades de l’existència i a través de les seves escultures s’interrogà com a home respecte la humanitat, la llibertat i el sofriment. I com a creador va expressar la fragilitat i la grandesa de l’ésser humà, la gràcia intemporal d’un cos o la bellesa immaterial d’un objecte. Ho expressà sempre amb delicadesa, amb elegància tranquil·la, com era ell, amb noblesa i eloqüència. I així, en la seva darrera obra, ens va deixar l’angoixa i el dolor esculpits en el crit de la Montserrat.
