Que els temps han canviat no hi ha dubte. En la meva joventut la gent cantava. Cantava la mestressa de casa mentre feia la feina de la llar, cantava el paleta enfilat dalt de la bastida, cantava el ferrer mentre donava cops de mall al ferro rogenc i el fuster al passar el ribot a la fusta. Quan passava una noia bonica pel carrer els nois li tiraven floretes. Uns floretes plenes de gràcia que encetaven un somriure al llavis de les que el rebien. Han desaparegut també del panorama cinematogràfic les pel·lícules de l’oest, d’indis i el romanticisme amb que unes grans estrelles ens delectaven, Liz Taylor, Ingrid Bergman etc… o el meravellós suspens d´Afred Hitchock, amb belleses com Grace Kelly, Kim Novak etc…. Fins en els dibuixos animats ens ha canviat Walt Disney per dibuixants japonesos, amb protagonistes que diuen paraules malsonants que esgarrifen a pares i mares.
En aquells dies llunyans passaven també d’escura-xemeneies, l’esmolet, el drapaire i mentre el primer també cantava al treballar, els altres cridaven amb veu potent qui tenia ganivets per esmolar o pells de conill per vendre.
Eren temps difícils, de gana, de sous miserables, de feina feixuga però la gent tenia un humor que s’ha perdut. Ara que les persones vivim amb més comoditat, estem més amargats. No veus cares somrients, ni semblem satisfets amb la vida, quan a la post- guerra ens havíem de conformar amb la ràdio dels discs dedicats i les cançons d´Antonio Machín.
No podíem somniar que un dia ens arribaria la televisió, els ordinadors, els mòbils i que seriem menys feliços que en la nostra època de privacions.
S’ha perdut l’optimisme i si abans teníem l’esperança de temps millors, ara estem capficats amb la hipoteca, la falta de treball, la crisi, la política. Naturalment que són situacions inquietats però hem passat èpoques pitjors i s’han superat.
A mi em fa mal quan veus pel carrer cares que no saben encetar un somriure, que quan pugen a l’autobús no saluden al conductor, que si necessites una informació per un lloc determinat ni s’aturen a escoltar-te i que la indiferència sigui present pensant que cada ú s’espavili sense posar-hi cap atenció ni cap mena de col·laboració. Ens diuen que els catalans som eixuts però no és un problema només del nostre país.
A vegades enyoro aquell passat primer perquè era jove i desprès perquè amb aquella floreta que m’havien tirat, o aquell paleta que cantava feliç dalt de la bastida, el món semblava més lluminós, més amable, més rialler. I mirant les coses senzilles de la vida, lluny del tràfec actual i la constant pressió per consumir cada dia més si més, ja érem feliços.
