Dijous, 4
Regalo Contes i Poemes per a Nens extremament Intel·ligents de totes les Edats, recopilació de Harold Bloom, a la Mònica, psicopedagoga, ofici que avui s’ha fet del tot imprescindible, però que ens hauríem pogut estalviar si el relativisme no s’hagués imposat i les escoles no haguessin caigut a les urpes de l’igualitarisme i el mal gust generalitzat. I si les famílies haguessin complert la seva missió principal, que és la d’educar els seus fills en les formes i en el respecte i en l’obediència. I també en l’amor i en l’afecte, és clar. Aquest llibre que dic, per exemple, és contra la infantilització del saber i contra la papanateria imperant i la ignorància. I a favor del desenvolupament del llenguatge i de l’esperit lliure i crític. El desgavell és hores d’ara molt profund, però la immensa majoria de nens serien lectors per naturalesa. Ho serien si les circumstàncies fossin les adequades i el seu instint per la novetat no es veiés interromput per la tirania de les pantalles de tota mena i de tanta informació sobrera. La connexió màgica dels nens solitaris amb els llibres millors. L’aventura de llegir i l’encanteri. Enamorar-se d’un llibre com si t’enamoressis d’una persona. No, no caldrien tants psicopedagogs si certs llibres es comencessin ja a llegir des de la primera escola. En veu alta i de cor. I enamorar-te’n. Cap poema ni cap conte no tenen vida si no te n’enamores. Si un nen llegeix bé, es torna més interessant. Per a ell mateix i també per als altres. I estar-te sol amb un bon llibre és ser capaç de comprendre’t més a tu mateix i el món que t’envolta.
Divendres, 5
Ja ni recordo el temps que fa que tinc claríssim el que vull per a aquest país nostre. La llibertat. Deixar de ser espanyols, veritable banalitat del mal gust i la deixadesa. Ben al contrari del que afirma aquest exdiputat Domingo, quin fàstic. Mai no puc oblidar l’article de Sostres, Parlar Espanyol és de Pobres. Tampoc no puc oblidar ni perdonar el desgavell de la història que ens explicaren a l’escola ni la llengua -estranya- en què tot ens fou impartit. Tant sols a l’escola la parlàvem, aquesta llengua, i l’arribàrem a escriure sense faltes d’ortografia i tot -escriure amb faltes d’ortografia és com si l’alè et fes pudor. Som aquí, encara, sense haver-nos-en sortit del tot i amb el compromís de ser-hi cada dia i no tan sols per enacadenar-nos un cop l’any. És cada dia i ja ni recordo el temps que fa que tinc claríssim el que vull. He fet de predicador, sí, en totes les feines que he exercit. I també a classe. Jo he adoctrinat adolescents, sí. Igual que molts d’altres amics i col·legues. La classe no és tan sols la matèria que imparteixes. La classe també ets tu, sobretot tu, i el model i l’ideal que mostres. I seduir, convèncer, commoure les joves ànimes que t’escolten. I per aquest ordre, si pot ser. No em sembla possible ser imparcial quan parlem d’aquesta mena de coses.
Dissabte, 6
Són al llit d’aquella cambra, passat l’estiu. Saben arribat l’instant final de la seva història, fugaç i intensa. Des del llit es veu la persiana, que no és del tot tancada, i ell, que és poeta, diu que “s’obren trenta-set horitzons rectes i prims” que el cor oblida. L’estiu ha passat, igual que aquesta història. ¿“Te’n recordes d’aquesta cambra?” El color de la llum, abans, era color de mel. Ara, en canvi, és de “color d’olor de poma”. I la noia, que ha pres el sol, però ja no el pren, la noia, nua, té encara “la pell mig del sol, mig de la lluna”. Ella, però, no diu res, encara no s’ha vestit i les fulles de la tardor van colgant els cossos i els besos i la plenitud amorosa. Naturalment és Ferrater, el mestre Gabriel Ferrater, i un dels seus poemes insígnia, Cambra de la tardor, que forma part del volum Les dones i els dies en la primera edició dins de la MOLC, n.21 (Barcelona,1979). Tot el recull és una meravella, però aquest poema sempre em crida l’atenció i sempre, a classe, havia procurat de llegir-lo, ensenyar-lo i fer-lo aprendre. “Adormides,/ les fulles dels meus besos van colgant / els recers del teu cos”. Trista felicitat, petite mort amorosa. A la tardor, passat l’estiu. El temps s’ha aturat a l’interior d’aquella cambra. Que lent el món, que lentes les hores, aleshores!
Diumenge, 8
Té gairebé 4 anys, aquest text, i tot torna. Repeticions, contradiccions. Dies de dèries i d’obsessions compulsives. Em passa sovint amb coses diverses. De sobte, ara, no sé sentir ni escoltar cap altra cançó que no sigui Susanna. Com si no n’hi hagués cap altra i Susanna fos l’única cançó del món. Sento i escolto la versió de Serrat i també l’original de Cohen. M’aprenc la lletra en anglès i en català. Veig que la traducció no és ben bé literal. M’agrada molt aquesta cançó. Tota ella. “I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l’aigua, / va passar un temps fent de guia i va veure que el buscaven / de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s’ofegaven”. Però, sobretot, la darrera estrofa:
I voleu fer el camí amb ella.?I voleu seguir-la a cegues.?Confieu potser per sempre.?L’esperit seu ella ajusta al vostre cos.
Dilluns, 9
Aquí no hi ha pau lingüística i el que hi ha és dinàmica de submissió i de colonització. El castellà mai no és objecte de discussió negativa i és així com es minva la comunicació en català. Ho explica molt bé la lingüista d’Andratx, Rosa Calafat, tan atractiva, quan afirma que la manera com s’intenta desactivar i minoritzar aquesta comunicació és fent-la difícil i posant-hi entrebancs, creant al seu voltant una ideologia de sobresforç i llevant-li certeses i immutabilitats. I fent veure que fins i tot el dret del parlant català és un dret injust. Sí, injust. I és molt gros que encara hi hagi encara entre nosaltres tanta gent que s’ho empassi. És així que es desestabilitza una comunitat lingüística. No parlis en castellà als policies que atenen la renovació del NIF, per exemple. És la policia, encara que encara sigui l’espanyola, qui ha d’estar al servei de la gent i no al revés. No els parlis en castellà per més que t’ho demanin i fins i tot t’ho ordenin. No tinguis por, no tinguem por. Gosen titllar també d’injust el cinema en català. Majors i exhibidores, segurament manipulades i ensinistrades. Mai no és objecte de cap discussió negativa, el castellà, mai. Quina gran mentida, que una llei del cinema provocaria una caiguda de l’oferta i la pèrdua de gairebé 2 mil llocs de treball. Quina gran mentida. I ens l’empassem. I no passa res. Autogols. 11-S, demà passat. Via Catalana. Sortirà bé, però sense la llengua serem una Espanya bis. No m’agradaria gens. Aquí no hi ha pau lingüística.
Dimarts, 10
Som un país petit, però extremament complex. Tots amb un rei al cos i mai del tot generosos amb les bones idees que puguin sorgir dels altres. Aquesta enveja malsana que fa que més aviat ens alegrem quan al veí, aquell projecte que tan perseguia, se n’hi ha anat en orris. I incapaços, també, de reconéixer res de bo en els suposats adversaris polítics. Predomina la mediocritat i, malgrat tot, això sortirà bé. Sortirà bé perquè ha de sortir bé. El temor, si un cas, és el temor de l’endemà. Temor que no ens fiquem el dit a l’ull els uns als altres. Caldrà aprendre-ho gairebé tot, a partir de l’endemà. Ja mai més la culpa no serà d’Espanya ni de ningú més que nostra. I preservar la llengua i no només dir que l’estimem sinó sobretot creure-hi i invertir-hi tot allò que calgui. Hi ha aquest fantasma que ronda. El fantasma d’una mala fotocòpia d’Espanya, d’una Espanya bis.
