Fa uns dies em vaig trobar pel carrer amb el JMF i, com que fa temps que el conec, li vaig engaltar pel broc gros què ho feia, que no fos independentista. Ell, que és un home llegit, llicenciat en Hispàniques, catalanoparlant, poliglot i que ha residit un any als EUA. Vaig esgrimir l’estadística segons la qual, com més estudis, més percentatge d’independentistes. Em va respondre amb la seva intel·ligència habitual. “I tu, t’has preguntat per què ho ets? En el teu cas es tracta d’un impuls líric. Després et fas tot el constructe que tu vulguis. Però hi ha de fons aquest impuls líric. I jo no el tinc.” No és una hipòtesi arriscada, tenint en compte que dec haver escrit uns deu llibres de poemes.
Permeteu-me ara un breu excurs. Potser m’equivoco, però em sembla que la majoria dels independentistes actuals provenen (provenim) de l’independentisme intermitent. És a dir, d’una convicció que es remunta a força temps enrere que hi havia peces que grinyolaven, diverses estafes en això d’Espanya, però que hi havia assumptes millors a què dedicar les forces, atès que s’endevinava una guerra perduda d’antuvi, per manca d’efectius. Diria que a molts catalans, quan ens passava com a Saule en el camí de Damasc, cada cop que quèiem del cavall, hi tornàvem a pujar. Amb aquell masoquisme voluntarista tan del país. Fins que, ja en temps menys reculats, hem pres partit de forma definitiva. Assumint la veu d’un poble, com va escriure el gran Estellés. Fi de l’excurs.
La veritat és que, arribats a aquest punt, em costa entendre la posició de qui no pren partit. Perquè ja no s’hi val a estirar més la corda de l’independentisme declaratiu i el dret a l’autodeterminació com a sant Cristo gros que s’arbora de tant en tant amb inflamada retòrica i en acabat es desa de nou a la cambra de mals endreços. S’ha de decidir si s’està del costat de Mas i Junqueras o de Camacho i Rivera. Del costat dels Joaquims (Nadal i Navarro) o de part de José Zaragoza i Pere Navarro. S’ha de triar si sembla més raonable cantar “Suspiros de España”, com Dyango, i mullar-se en el “Concert per la llibertat” o presumir d’oposició cultural al franquisme i enrocar-se en el federalisme gasós, com Joan Manuel Serrat. És hora de dir ben a la clara si els valors de l’esport català els encarnen millor Oleguer Presas i Núria Picas o en Pau Gasol, que es pensa que el problema català neix amb la Guerra Civil. Terribas o Fuentes. Gabancho o Màrius Carol. Montserrat Carulla o Candela Peña. Mishima o Loquillo. Justo Molinero o Javier Cárdenas. Cabré i Monzó o Ildefonso Falcones. L’Ara i El Punt/Avui o El Periódico i La Vanguardia. Sala i Martín o Gonzalo Bernardos.
Ja que la meva modestíssima implicació en l’alliberament del país potser neix d’un impuls líric, embolcallat després amb arguments de tota mena, em sembla oportú acabar l’article amb els versos finals del cèlebre poema “The Road Not Taken”, de Robert Frost. “Se separaven dos camins al bosc / i jo vaig agafar el menys transitat. / Això ho va canviar ja tot per sempre”. En la vida, per sort o per desgràcia, tot va passant com una barreja de gèneres. I temps a venir caldrà afegir a la lírica un múscul èpic i espero ben de cor que poques dosis de drama.
