He vist passar el gran manaia dels romans.
Cavalcava un cavall de guerra que a cada petjada de la ferradura treia xàldigues de foc picant a les lloses del carrer. La bèstia tenia el coll corbat com si fos d’un altre món. La gropa arrodonida i la cua brandant. L’home duia una mena de casc amb un plomall com ni gosaria portar el gall de m,és cresta.
La gent s’arrambava a les parets per deixar-lo passar, acovardida. Els del seu escamot a peu empenyien cap a les parets els vianants , a una vella li van clavar, va topar de clatell amb la paret, va quedar estesa a terra i feina a reviscolar-se.
M’ha deixat coragre amb una mena estranya de pressentiment.
Però vaig recordar diumenge, passat de poc, amb la gent brandant palmons i branques d’olivera cantant glòries al meu Noi i estenent les capes a terra perquè hi passés el ruc. Era un ruc com aquells d’Egipte, menut i blanc, amb les orelles eixerides. El sabies manyac i tossut. El sabies molt més manyac que qualsevol cavall i més tossut que qualsevol garneu aferrat a les seves.
El meu Noi, que és un tros d’home, cavalcava el ruc amb les cames pengim
penjam, amb una mica més tocaria de peus a terra i la bestiola se li esmunyiria per entre les cames.
La gent tornava a cantar glòries. En un moment la figura del meu Noi amb el ruc entre cames va estar a punt de fer-me riure, després em vingué la punyida.
El meu Noi passaria de generació en generació per entre pobles i pobles cavalcant un ruc tossut en la seva fe. I malaurat fos qui volgués defensar-la amb cavalls de guerra .
