Una dotzena de cotxes rodejaven el bosc. Una vintena d’homes armats amb escopetes de caça penjades a l’espatlla reien i bevien d’una bota que anaven passant-se de l’un a l’altre. L’ambient era festiu, el cel nítid, el sol començava d’amagar-se a l’horitzó i una gran i rodona lluna començava a dibuixar-se en el firmament. Estesos a terra, l’un al costat de l’altre, hi havia dinou porcs senglars de pèl fosc i aspre que els caçadors amb trets encertats havien matat.
Sé que són uns animals molt prolífics, que els pagesos temen perquè envaeixen els camps i arrasen els sembrats, però mai havia contemplat un espectacle com aquell. Sé que, desvergonyits, aquest animals no dubten a endinsar-se a pobles i ciutats (Barcelona n’és un exemple) però aquell espectacle, que per aquells caçadors era una festa, a mi em produïa una tristesa immensa. No era agradable veure a dinou animals morts a trets, estirats a terra dins d’un paisatge meravellós, que la mort tornava llòbrec, inhòspit, fosc i trist. Els gossos movent la cua els envoltaven i corrien contents al seu costat després d’haver participat en la gran cacera.
Des d’aquell racó de el Moianès es contemplava una immensa vall amb casetes de pagès aïllades, amb molts pobles que començaven a encendre les llums, amb una fondària plena de boscos i conreus, amb Montserrat, la gran muntanya com a teló de fons, i a l’horitzó l’imponent Pirineu nevat.
Els caçadors carregaren als senglars morts en una camioneta entre les bromes de que tindrien hores de feina per obrir en canal les besties i repartir-se-les i el restant vendre’l a algun restaurant.
El silenci era profund quan els caçadors van marxar. L’herba restava tenyida de sang, fins el dia que plogués i l’aigua se l’endugués marges avall. I ara veia aquell petit paradís sense cap al·licient, trist i fosc com el dia que ja s’acabava.
Tenia pressa per marxar d’aquell lloc que m’hauria semblat idíl·lic, en el que encara hi veia dinou senglars morts per uns homes joiosos amb el seu triomf. La nit havia caigut. Montserrat i el Pirineu ja no es divisaven. Només les llumetes dels pobles i les estrelles eren punts lluminosos que donaven vida. El paisatge quedava ja lluny però l’espectacle de dinou senglars estirats a terra sense vida no se m’oblidaria.
