La dissonància cognitiva és aquell fenomen psicològic que es produeix quan les accions entren en contradicció amb el pensament o la creença. Les últimes setmanes, mentre alguns s’esmerçaven en estripar amb sonores declaracions i múltiples improperis en el si d’Esquerra Republicana en el marc del procés congressual, a la vegada s’invocava una voluntat de “recosir” l’organització. Un modus operandi que va imposar l’espai exconvergent immediatament després de l’1 d’octubre quan Esquerra va decidir que no s’havia de repetir l’artefacte de Junts Pel Sí -que ja havia nascut forçat i fruit d’un xantatge-. Es clamava “la unitat” i a la vegada s’insultava i es pretenia debilitar per terra, mar i aire, a una Esquerra Republicana granítica amb Junqueras al capdavant. El que va rebre més fou ell mateix ja aleshores, amb mentides tan peregrines com que a la nit el deixaven sortir de la presó per anar a parlar amb els socialistes o que s’havia convertit a l’Islam. Es tractava de desgastar el partit de Macià i Companys per tornar a forçar la seva dissolució en un marasme nacionalista per refundar definitivament l’espai del centredreta.
Qui l’hi hagués dit al de Sant Vicenç dels Horts que, anys després, passat per la penitència de la presó i el purgatori públic de punxar la bombolla, serien alguns companys de partit i de lluita els que intentarien aplicar aquesta mateixa plantilla en públic per una pugna interna.
Així hem vist aquests dies com els mateixos que han sortit en tromba per terra, mar i aire per demanar-li passos al costat, enrere o directament per enterrar-lo políticament a 3 metres sota terra parlen de “renovació” i “regeneració” i a la vegada de “recosir” el partit, pengen fotografies icòniques que invoquen aquest marc de sargir el teixit -una modista, una màquina de cosir, etc-. Mentrestant, d’altres de la mateixa, continuen disparant dards enverinats des de l’aire per provocar i generar soroll desmobilitzador. Tot plegat un escenari descoratjador pel futur immediat i a mig termini, no només per Esquerra Republicana sinó pel país en conjunt.
Si ens parem a pensar, aquesta dissonància interessada i calculada és perdedora per a tothom a mig termini. Tal i com s’ha vist en l’independentisme els últims anys.
Tots estem obligats a replantejar-nos coses, a fer l’autocrítica que calgui i a multiplicar les dosis de generositat i humilitat davant de resultats de consultes internes com el del dia 30 de novembre, uns resultats que mostren una foto clara de diversitat en el si de la formació i a la vegada que la primera de les candidatures ha estat recolzada amb un nombre de vots absoluts més alt que mai.
No obstant això, cal agafar perspectiva i tenir clar que la societat d’aquest país ens necessita cohesionats de veritat sense cinismes ni dissonàncies.
És urgent, acabem el dia 14 i tornem-hi.
