Si fos a fer, ara no em separaria i, molts menys encara, em divorciaria. He passat dos cops i mig pel tràngol, i aquest mig és perquè es tractà d’una relació sense casament. El temps en què el divorci era motiu de vergonya i d’escàndol. I destruir una família amb un divorci era pràcticament un delicte. Paraules que extrec del llibre “Indignació”, de Philip Roth, concretament de la pàgina 133 de la magistral traducció de Xavier Pàmies. Divorciar-se és, gairebé sempre, un error. He pagat un preu molt alt pels meus errors. Marcus Messner, el protagonista del llibre, aconsegueix que la seva mare no abandoni el seu marit, pare de Marcus, tot i que la convivència s’hagi deteriorat. Admiro Philip Roth i la seva intel·ligència, la lucidesa i la claredat de la seva prosa. Ja té 76 anys i és d’ascendència jueva. De Newark, com Paul Auster. Em causa, però, una gran incomoditat el seu ateisme, que li fa dir coses tan grosses com: “Paranoia nostra, que esteu en el cel. Quanta infàmia en la religió!” (pàg. 189). Som a principis dels 50 del segle passat, i la guerra de Corea ha tot just començat. La seva actitud ferma, decidida i lliure acaba portant el noi Messner a la guerra, contra la seva voluntat. I hi mor, però és just abans de morir, sedat per la morfina, que es produeix el repàs metòdic de la seva curta existència, a penes 20 anys. Gran llibre. La saviesa enorme de Roth, la seva elegància. I els seus errors. Bé, això ho dic jo. “Alceu-vos, vosaltres que us negueu a ser esclaus!”.
“A mi, sabeu?, la dona em va deixar”. Un decasíl·lab perfecte. Vaig llegir-ho en un article de Manuel Cuyàs. Es veu que fou Foix qui ho digué per tal de donar un exemple de com els catalans parlem en decasíl·labs. Em va fer gràcia. L’article era un article excel·lent, distès, divertit. A mi, sabeu?, la dona em va deixar. I resulta que és veritat. Però llavors ja hem saltat a una altra cosa. Que també és un decasíl·lab i no sé si Cuyàs el va escriure a consciència.
