Aquella nota d’Estelrich del 20 de desembre del 35: “El catalanisme ja hi està, d’integrat, a la política espanyola. Amb la diferència que les esquerres espanyoles sostenen les catalanes, mentre que les dretes espanyoles ens hostilitzen i vénen a mostrar als catalans que només hi ha comprensió i solucions en el camp de l’Esquerra. Nosaltres, la Lliga, estem al costat, coratjosament i decidida, dels conservadors espanyols pel que fa a tots els problemes generals; el que passa és que aquests conservadors que dic estan contra nosaltres furiosament en la qüestió catalana, que és la nostra. Heus aquí el fet que ve de lluny i que determina que el catalanisme s’hagi trobat amb les esquerres en moments decisius: Solidaritat, assemblea de Parlamentaris”.
I aquella altra de just l’endemà: “Jo opino: la funció de la Lliga fou d’incorporar la burgesia catalana al moviment catalanista. Aquesta burgesia, fonament cèntric del catalanisme, s’ha sentit ofesa i desvinculada (del catalanisme) a causa de l’acaparament de l’autonomia per part de l’Esquerra… I entre nosaltres, no hi haurà eixida favorable mentre estiguem dividits a mort esquerra i dreta”.
I bé. Anoto encara això seu del 9 de juny del 36, un poc més d’un mes abans de l’ensulsiada: “…un ambient com el del Parlament espanyol em deprimeix, em mata. Enmig de tants estúpids, em sento estúpid, sense seguretat, sense convicció, sense força”.
