És una mica tard per fer propostes gaire teòriques. Ja ho sé. Però no em sé estar d’afegir el meu molt modest granet de sorra a la llarga sèrie de propostes i contrapropostes que reben contínuament els soferts diputats del nostre Parlament. El que exposo seguidament segurament no és res que en teoria sigui nou. Però es tracta de passar de discussions teòriques al camp pràctic.
Quin és el dilema? Recuperar el control (ni que sigui amb moltes traves) sobre les nostres institucions, sense que el bloc del 155 pugui cantar victòria. I això és possible si els parlamentaris independentistes deixen al calaix mesquineses partidistes i actituds de tot o res i es posen d’acord en un parell de punts fonamentals. Que això passi amb el Parlament actual o que (pels motius que siguin) al final es vagi a les noves eleccions que ningú sembla que vol, és indiferent.
Què s’ha de fer per poder formar govern abans del 22 de maig? Pel que sembla, investir un candidat que encara no hagi estat “marcat” per això que en diuen la justícia espanyola. Doncs fem-ho, remistos! Que Torrent proposi ràpidament un candidat així (un que tingui clar la càrrega que es posa a les espatlles i que no vulgui arronsar-se quan vingui l’hora), que el Parlament l’investeixi i que formi govern ràpidament. Ep! No a la babalà… De primer, les tres forces parlamentàries independentistes i el candidat, en un conclave tan sever com els del Vaticà, s’han de posar d’acord en un programa que podríem dir-ne de “mínim comú denominador”.
Després de la formació de govern, el nou president el presenta al Parlament i presenta també el programa acordat, manifestant que:
1.Les institucions de la Generalitat de Catalunya tenen clar que les circumstàncies anormals que travessa el país han fet impossible que el nou govern estigui format per les persones que la ciutadania hauria preferit. En conseqüència, a partir d’aquell moment i fins que el país pugui tornar a la normalitat, en totes les declaracions i en tots els documents de la Generalitat es parlarà del President “interí” i del govern “provisional”.
2.Es considerarà com a “tornada a la normalitat” el moment en què:
a) les personalitats catalanes empresonades tornin a ser a casa en estat de llibertat plena
b) les personalitats exiliades puguin tornar al país, en plena llibertat tant personal com de poder exercir els seus drets electorals actiu i passiu
c) s’hagin sobresegut totes les accions i condemnes imposades arbitràriament per la justícia espanyola, inclosa la devolució de les multes i fiances imposades tant en relació amb el 9 de novembre de 2014 com amb tots els fets de la tardor del 2017 a Catalunya.
3.El govern provisional de la Generalitat considera com a tasca seva:
a) la gestió administrativa del dia a dia del país
b) la reparació, en tot el que sigui possible, dels danys causats a Catalunya per l’administració forçosa imposada per l’Estat espanyol.
c) això inclou la reposició o substitució dels òrgans que hagin estat desfets per l’aplicació del 155 i que es considerin indispensables per la prosperitat del país.
Entre aquests òrgans (això podria formar part del programa acordat, però no caldria afegir-ho al discurs del president interí que ja seria prou explosiu) no cal dir que s’hi comptarien (entre altres possibles):
1.Les delegacions exteriors de la Generalitat. Se’ls podria donar un nom diferent, per exemple, Oficines de Foment de les Relacions Exteriors Culturals i Econòmiques (Ofrex), dependents d’una conselleria amb aquesta denominació. El cap de cada oficina, per raons provisionals òbvies, no s’anomenaria “delegat de la Generalitat”, sinó, per exemple. director de l’Ofrex al país X.
2.Una entitat que pogués fer una feina semblant a la del Diplocat, per exemple, un Centre Civil d’Informació al Servei de les Associacions Civils Catalanes” (Civ.cat).
Si, com dic, pels motius que siguin, es va a noves eleccions, aquesta vegada els partits independentistes no tindrien cap excusa: haurien de fer una llista única, que portés en el seu programa tots els punts enumerats abans. I per deixar clar davant dels electors l’ideari de la llista, jo en diria Front Octubrista Català (FOC). A Rússia hi va haver el segle XIX els “decabristes” que es van revoltar el desembre del 1825 contra el despotisme del tsar. El decabristes russos van fracassar, però els octubristes catalans només poden fracassar si ells mateixos ho permeten.
Vingut el cas, aquest nom tindria uns certs avantatges mediàtics. Tant a la propaganda electoral com al lema del partit es podria dir “El FOC que no s’apaga”, o bé “Un FOC viu a les llars catalanes”. Amb un logotip d’una flama groga eixint d’uns tions, amb les quatre barres a dins.
I, no cal pas dir-ho, aquest govern provisional de la Generalitat, hauria de col·laborar (calladament si cal, però de forma efectiva) amb les institucions que es formin a l’exili al voltant del president Puigdemont. Però això en aquest moment encara és pura teoria. Cal anar per feina i demostrar als del 155 que a casa nostra cada vegada ho tenen pitjor.
