Brussel·les, 26 d’abril de 2018

Si al món els Estats Units són la “nació indispensable”, segons popularitzà als 90 la Secretària d’Estat Madeleine Albright, a Europa el Partit Popular Europeu (PPE) és el partit indispensable. Les sigles PPE equivalen a domini al Parlament a i les institucions europees. Compta amb 219 eurodiputats versus 189 del grup socialista d’un total de 751, i 14 comissaris de 28 (o 27 i mig, pre-Brexit), inclosa la presidència en mans de Jean-Claude Juncker. També és seva la presidència del Consell de Ministres encarnada en Donald Tusk.

El Partit Popular Europeu és hereu de la Democràcia Cristiana dels mítics “Nouvelles équipes internationales” de la postguerra, de les quals molt orgullosament en varen formar part Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc en la clandestinitat. Eren temps en què els ancestres de l’actual Partit Popular espanyol estaven per altres menesters. Els dies bons, inauguraven pantans.

Mantenir-se com a primera força a l’Eurocambra ha anat obligant el PPE a acceptar alguns partits membres més presentables que d’altres. Pel PPE desfilen Silvio Berlusconi i Viktor Orbán. I Mariano Rajoy, famós mundialment des de les porres de l’1-O. Tanmateix, el grup de conservadors i democratacristians no és l’únic que té indigestions: els liberals, ALDE, acullen eurodiputades provinents d’UPyD que han parlat del “Reich catalán” (Maite Pagazaurtundúa) i d’una “gestapillo catalana” (Beatriz Becerra). Becerra, per a més inri, és vicepresidenta de la subcomissió de Drets Humans del Parlament Europeu.

El Partit Popular espanyol, que ja va parassitar el nom dels socis europeus quan volia deixar enrere l’herència de Manuel Fraga el 1989, els ha entabanat a fer un seguidisme de la seva acció de govern molt més enllà del que resulta raonable. Ara, el qüestionament de les credencials democràtiques del PP espanyol, de l’estat membre i al capdavall, de la Unió Europea, afecta de ple la reputació del seu homònim continental.

Les rodes de premsa diàries de la Comissió Europea al migdia han donat lloc des de l’1 d’octubre a freqüents episodis de torbació, sempre a tomb de preguntes de periodistes diversos sobre violacions de drets fonamentals dels catalans per part d’Espanya. Europa no ho veu, no ho sap, no comenta. Passa sovint, però no t’hi acabes d’acostumar mai.

No tindrem mai el suport dels Estats ni d’institucions europeus per a la independència. Tanmateix, sí que podem fer augmentar el cost polític de donar cobertura al partit de govern més corrupte d’Europa occidental. Tal preu puja cada dia i ja comença a ser molt alt, sobretot des que tres jutges de Schleswig conclogueren que el nostre president no és un colpista. Esperem impacients que acabin de fer avinent al món que les euroordres del jutge Llarena són infumables.

Serà fascinant observar com l’exoneració de Carles Puigdemont provocarà que aquests mateixos Estats i institucions canvïin d’actitud d’un dia per l’altre. Espanya patirà de forma proporcional al número de gripaus que ha fet empassar a Europa. 

El govern de Rajoy ha estat gaudint de carta blanca per generar multitud i multitud de mals tràngols no només per ser un Estat gran a la UE, sinó també per ser al Partit Popular Europeu. La pertinença al PPE del partit de govern marca la diferència entre ser tractat com Polònia o com Hongria. Polònia té obert el procediment de l’article 7 del Tractat de Lisboa per vulneracions de les regles de l’Estat de Dret, que pot comportar-li la pèrdua del vot al Consell de Ministres. En canvi, a Orbán y Rajoy, que també trepitgen l’Estat de Dret, se’ls deixa fer.

El catalanisme ha estat clarament perjudicat pel fet de no tenir interlocució directa amb un PPE on els populars espanyols tallen tant el bacallà –amb permís de les Unions Cristiano-Demòcrata (CDU) i Cristiano-Social (CSU) alemanyes.

És encara més dolorós que els catalans hàgim esdevingut pàries per al PPE quan Unió Democràtica en fou fundadora. L’últim eurodiputat elegit per Unió abans que desaparegués, Francesc Gambús, segueix com a independent al grup PPE, però per diversos motius no resulta una corretja efectiva de transmissió.

Això ho hem d’arreglar. Cal restablir ponts de contacte al més aviat possible, sobretot amb els democratacristians alemanys, amb qui la relació institucional des de la Generalitat i els länder havia estat sempre cordial i fructífera.

Hem de fer l’exercici d’entendre el marc mental dels conservadors alemanys. Els teutons en general, i sobretot els conservadors, no volen la independència de Catalunya. Valoren Espanya i el Partit Popular com a socis a Europa. En els dies posteriors a la detenció del president Puigdemont, els votants de la CDU/CSU d’Angela Merkel foren l’únic grup demogràfic que majoritàriament donava suport a la seva extradició a Madrid en una enquesta.

La premsa de l’establishment ha desplegat una catifa vermella al Media Storm espanyol contra Catalunya, una Autobahn per on la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i Inés Arrimadas, entre d’altres, han circulat sense límits a les seves manipulacions.

Catalunya juga en greu desavantatge mediàtic, diplomàtic, econòmic i polític també allà. No ens prenen gaire seriosament, i al nostre president, tampoc. Malgrat tot, l’opinió pública va entendre de forma intuïtiva que Carles Puigdemont era un pres polític, i s’han encarinyat amb ell. He parlat amb alemanys que no saben res de política ni de Catalunya, però que es van alegrar quan fou alliberat.

Avançaríem molt si poguéssim convèncer els decisors alemanys que Catalunya serà, com a mínim, un soci igual de fiable que Espanya. I sense fer-los passar ni gota de vergonya democràtica, ans al contrari! Això implica polítiques econòmiques més properes a Holanda i Dinamarca que a Grècia i Itàlia. Inclou també un enfoc de seguretat i defensa més de l’estil OTAN que d’una utòpica Costa Rica del Nord. I haurem de prometre que ajudarem a mantenir Espanya surant fins que li passi el mono de la dependència parasitària de l’espoli als catalans.

Al Partit Popular Europeu –i per extensió, a les institucions europees– se li ha escapat de les mans la crisi democràtica de l’Estat espanyol a Catalunya. És un error gravíssim que encara no acaben de copsar. Nosaltres, amb sentit d’Estat i realpolitik, sense retrets, hauríem de facilitar-los una gradual rectificació. 

Com a gest de bona voluntat i senyal d’intel·ligència política, els catalans podríem deixar de fer de mosca collonera del PPE en temes com l’afer Selmayr o la valoració de Jean-Claude Juncker. Tenim altres prioritats i hauríem d’evitar perdre el temps on no podem tenir cap incidència.

De cara al mitjà termini, convindrà corregir l’error d’haver estat absents del Partit Popular Europeu, deixant el camp lliure als neofranquistes espanyols per colonitzar-lo. Quan en un país lliure Junts per Catalunya ja no hagi d’exercir de Scottish National Party, potser engendrarà un nou partit de centre-dreta, amic de la CDU i membre del PPE.

Així ho espero.