Tenim unes conegudes paraules de Hamlet que podrien aplicar-se al Tribunal Constitucional pel que fa a la tardança en pronunciar-se sobre l’Estatut Català. El protagonista de l’obra de Shakespeare (acte III, escena 4) clama al Cel queixant-se “dels ultratges i desdenys del món, de la violència de l’opressor, del menyspreu del superb, de l’amargura de l’amor traït, de la lentitud de la justícia, de la insolència dels poderosos i dels abusos que el mèrit rep dels homes indignes”. Mentre dura aquesta espera – la tardança deu ser també un dels pecats que clamen al Cel – i en uns dies d’alt voltatge, ofereixo als membres dels susdit Tribunal dues perles trobades en recent llibre sobre el magisteri social catòlic, concretament en el “Compendi de Doctrina Social de l’Església Catòlica”, publicat per la Santa Seu. Tracten els textos sobre el dret fonamental de les nacions i dels pobles per autodeterminar-se lliurement. Ens poden aclarir alguns punts de vista des d’una òptica profunda i concreta. Es tracta del que pensa l’Església catòlica sobre els dret a l’autodeterminació dels pobles, països i nacions.
La primera perla: El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, “tot el que és cert per a l’home ho és per als pobles”. El Magisteri recorda que el dret internacional “es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, al dret de l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat”. La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte als drets dels pobles, en particular el dret de la independència.
Els drets de les nacions no són sinó “els ‘drets humans’ conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària”. La nació té “un dret fonamental a l’existència”, a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual’; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió a les minories”, a “construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada”. L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions.
La segona perla: A tots els pobles els correspon, en general , una nació, però per diverses raons no sempre els límits nacionals coincideixen amb els ètnics. Sorgeix així la qüestió de les minories, que històricament ha originat no pocs conflictes. El Magisteri afirma que les minories constitueixen grups amb drets i deures específics. En primer lloc, un grup minoritari té dret a la pròpia existència: “Aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins als casos extrems en què es negat mitjançant formes manifestes o indirectes de genocidi”. A més, les minories tenen dret a mantenir la seva cultura, inclosa la llengua, com també les seves conviccions religioses, inclosa la celebració del culte. En la reivindicació legítima dels drets propis, les minories poden ser empeses a cercar una autonomia més gran o fins i tot la independència: en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i la negociació són el camí per assolir la pau. En tot cas, el recurs al terrorisme és injustificable i perjudicaria la causa que es vol defensar. Les minories també tenen deures que han de complir, entre els quals hi ha, sobretot, la cooperació al bé comú de l’Estat en el qual estan inserides. En particular, “un grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cada un dels seus membres i de respectar les opcions de tots els seus individus, àdhuc quan un decidís de passar a la cultura majoritària”.
Els dos textos pertanyen al “Compendi de Doctrina Social de l’Església Catòlica” (nn.157 i 387). Els dos han estat redactats a base d’ afirmacions magisterials dels Papes Joan XXIII i Joan Pau II, referint-se als drets fonamentals dels pobles i nacions. El Compendi parla de tota mena de temes que afecten a drets i deures socials, politics, econòmics, familiars, etc. Crec que Ses Senyories, les del Tribunal Constitucional, podrien també estudiar-los i integrar-los en el seu haver. Sobretot si alguns es confessen cristians i que, per tant, no haurien de desconèixer el magisteri social de l’Església Catòlica en aquest i en altres punts. Els brindo, doncs, les dues esmentades perles per tal que les puguin tenir en compte a l’hora de votar en consciència. Entendran que hi ha uns drets fonamentals legítims per als pobles i nacions, previs a qualsevol llei positiva; és a dir, uns drets primaris, originaris i essencials que es troben per damunt de les constitucions humanes i d’altres normes jurídiques – totes elles peribles i modificables – com pot ser el cas de totes aquelles que encotillin o neguin alguns drets humans. Aleshores entendran millor el nou Estatut de Catalunya i altres lleis que retallen drets fonamentals individuals i col·lectius – tots referents a la dignitat de la persona humana – que poden anar des del dret a la vida del “nasciturus” fins al dret d’un poble a autogovernar-se cercant el bé comú, el millor servei als ciutadans i la solidaritat amb els més necessitats.
El camí seguit, en el cas de l’estatut Català, ha estat aquest: redactat per experts, presentat pel Govern de la Generalitat, aprovat tant pels membres Parlament de Catalunya com pels diputats i senadors de Les Corts Generals. Tot per majoria. Referendat pels ciutadans catalans mitjançant un democràtic referèndum i promulgat pel Rei Joan Carles com a llei orgànica. El camí seguit, doncs, ha estat jurídicament impecable. Al mateix temps, hi ha hagut sempre diàleg entre partits i governants per arribar on s’ha arribat. Així doncs, si aquest dret a l’autodeterminació, reconegut com un dels drets humans fonamentals, també per l’Església, l’exerceix un determinat poble perquè vol ser una “regió o comarca”, una “nacionalitat”, una “comunitat autònoma, amb un grau determinat de sobirania i de competències, una “nació” amb Estat o sense, una “federació o confederació” d’Estats o un “Estat independent” (triem el que vulgueu, n’hi ha per tots els gustos), allà ell o ells. Mentre es mantinguin el bé comú i la solidaritat entre tots, no s’actuï mai amb violència i es faci segons les regles de dret, el camí serà sempre correcte. Tot això ja farà més de tres anys que passà.
Llavors un es pot preguntar moltes coses: a) A què ve, doncs ara, aquesta llarga tardança o espera per pronunciar-se sobre un recurs d’inconstitucionalitat presentat per un sol partit de caire estatal o el d’un Defensor del poble, socialista ell (no sembla ser gaire defensor de la majoria del poble català!)?; b) És que d’aquest concret “Tribunal Constitucional” pot dependre una decisió objectivament jurídica quan sabem tots que els seus membres han estat nomenats per uns pocs partits polítics i que, de fet, obeeixen consignes partidistes? Sembla ser evident que, per aquesta raó, s’han quedat com palplantats sense saber què fer des del punt de vista del dret. D’altra banda el susdit Tribunal es troba palesament desgastat i envellit: un dels seus membres ha estat reprovat per tal de treure-se’l de sobre; altres ja s’haurien d’haver jubilats, segons llei, i substituïts fa temps,…dividit per la politització – com hem apuntat –, pressionat per grupuscles de l’opinió pública, deslegitimat per molts bons constitucionalistes – Herrero de Miñón, Roca Junyent, etc. – a causa de la seva poca seriositat i de la seva ineficàcia pel que fa al treball ben fet, la seva dubtosa independència i la seva pèrdua de credibilitat; c) Un tribunal que, a més a més, filtra suposades o possibles avortades sentències ja preparades, amb la qual cosa pot ser encara més manipulat des de totes possibles bandes…; un tribunal d’aquesta mena, és a dir quan ell mateix ja té totes les característiques – se les ha guanyades a pols – d’invalidesa i inconstitucionalitat morals…pot encara parlar ex cathedra i emetre una sentència justa o ajustada a dret?; d) A quin atzucac pot conduir una resolució que, per exemple, fos ambigua? Amb tota seguretat a un desprestigi major, a una fàctica divisió de tots contra tots; e) No seria millor que aquest Tribunal s’inhibís o aconsellés un canvi o modificació de l’actual Constitució per tal de facilitar l’encaix de les “nacionalitats històriques” com així les denomina i reconeix la mateixa Llei Constitucional?
D’altra banda ni la Constitució espanyola ni el Tribunal constitucional participen d’una “infal·libilitat política i civil”. Essent el que són l’una i l’altre, i vistos els esdeveniments ocorreguts en els últims anys, ens preguntem finalment: poden els membres de l’alt tribunal menysprear o menystenir uns drets fonamentals – com és el de l’autodeterminació – pertanyents originàriament als pobles quan aquests decideixen exercir-los dignament, lliurement i assenyadament, d’acord amb el propi dret i les convencions internacionals?
L’Estatut català aprovat – “passat” pel ribot d’en Guerra – es troba dins la Constitució que es vol respectar. Altres pobles o nacions ho feren amb molta més rotunditat i el món no es va esfondrar. Exemples més forts i contundents els hem tingut en la història de la humanitat: Països Baixos, Portugal, Estats Units, Mèxic, Filipines, Cuba, Argentina, Equador, Xile, Irlanda, Índia, Indonèsia, etc. o Islàndia, Lituània, Letònia, Estònia, Finlàndia, Xètquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Montenegro, Macedònia i moltes altres dotzenes i dotzenes de nacions i pobles al llarg dels segles i arreu dels cinc continents; pobles i nacions que passaren per damunt d’Imperis i Regnes que es creien portadors de “sacrosantes” civilitzacions.
En tot això, els demòcrates i molt més si s’anomenen cristians han de filar molt prim i viure delicadament el respecte als drets dels individus, dels pobles i de les nacions. Si no, després, encara tot es complica més amb fets dels quals la història n’ha guardat memòria i que no són gens desitjables.
