Madrid, 30 de maig. Surto de l’estació d’Atocha i, com faig habitualment, camino 3 minuts fins a arribar a la porta que dona davant la plaça emperador Carlos V (tot ho foten gros allà, fins i tot els noms de carrers i places els busquen contundents). Avui l’ambient es respira diferent, molt més femení i juvenil del què habitualment ofereix la ciutat; es percep l’alegria, se senten crits i rialles amb certa càrrega de nerviosisme i es viu la emoció de dia gros.
Una autèntica legió de, sobretot, noies de 15 a 30 anys vestides i pentinades amb patrons similars, passen el dia ansioses esperant que arribi el vespre per veure la deessa de Pop i el Country, la incontestable Taylor Swift. Les i els “Swifties” han arribat per terra, mar i aire a Madrid per rendir culte a la cantant de 34 anys que la passada nit de dilluns actuava al Santiago Bernabéu (ni fet expressament!). El fenomen ha deixat Madrid gairebé sense vols, trens ni habitacions d’hotel. Per explicar fins on arriba la “Swiftmania” hi ha fans que han comprat bolquers per adult, evitant anar al bany durant hores, i no perdre ni la posició dins el recinte ni cap segon de l’actuació de la seva ídol. Som davant d’un fenomen que mereix un article des de la meva òptica particular.
Any rere any la Swift pulveritza rècords, alguns d’ells difícilment imaginables: ha col·locat 11 discs en el número 1 de reproduccions a les plataformes d’streaming, la portada del “The Torturated Poets Department”, el seu últim disc, va aconseguir 3 milions de “m’agrades” als 5 minuts de ser publicada a Instagram, el disc va aconseguir 300 milions de reproduccions en un sol dia i és l’artista que més vegades ha guanyat el premi Grammy al millor àlbum deixant enrere noms com Michael Jackson o Frank Sinatra (recordo, només te 34 anys). La cosa no li va malament, se li calcula un patrimoni de 1.300 milions d’euros entre valor de discografia, patrimoni i les escoltes online.
Però… Què te la Swift? Què la fa diferent? M’encanta aquesta pregunta. No és la que més bé balla, ni és la que més bé canta ni és la que té les lletres millor arranjades. Tampoc és una súper-model, ni fa discursos enganxosos, ni té cançons que es converteixin en números 1 històrics que s’identifiquin amb dues notes. Hi ha qui opina que és “un producte” de màrqueting… Si hi hagués una fórmula exacte per “crear Swifts” Sonny, Apple, Google o Amazon ja l’haurien comprat i n’estaríem envoltats per tot arreu… Per tant això de “producte creat” em sembla erroni i si m’apureu infame! Això sí, el màrqueting hi té molt a veure, però el màrqueting del bo, del que aporta valor, del que aconsegueix arribar on es proposa i fins i tot supera les expectatives pròpies i estranyes.
Partim de la base que el màrqueting és una disciplina, no una ciència. Al màrqueting 1 més 1 gairebé mai sumen 2, és possible que et donin 11 o fins i tot zero. La diferència entre disciplina i ciència és que la primera et garanteix un resultat no exacte sobre una sèrie d’accions que es realitzen en base a un estudi previ, mentre que la segona en podem garantir resultats i extreure principis i lleis generals, i per molts anys que així sigui, el dia que disciplines com el màrqueting o l’estratègia de marca siguin una ciència perdrem la capacitat de decidir què volem en detriment d’una fórmula… Quina por.
Sota el meu punt de vista la Swift ha treballat molt bé i durant molt de temps cinc posicions clau que l’han conduït a l’Olimp del Pop i el Country:
- Segmentació: ha sabut molt bé a qui referir-se i com acostar-s’hi, a mi no m’agrada la música de la Swift i ella tampoc s’ha esforçat a intentar arribar també a gent amb els meus gustos musicals…Perquè qui a molts vol arribar a mig camí es sol quedar.
- Empatia: ha sabut transmetre de forma senzilla les seves experiències personals mitjançant les seves cançons (el seu producte!) aconseguint identificar un públic generalment femení que va dels 15 als 30 anys. Comença la seva carrera als 14 i ara en té 34 durant la seva discografia publicada ha passat per les etapes emocionals de la seva legió de fans. La Swift parla del que ha viscut ella i ho universalitza. Agafa especial rellevància la paraula “senzilla” en aquest apartat. Senzilla, no simple, tot i poder ser considerats mots sinònims a vegades mai dues paraules poden estar tan allunyades; descriure emocions i universalitzar-les com ho fa ella és molt complicat, però ella fa que sembli senzill. De forma simple no es pot fer.
- Polarització: S’ha posicionat de forma ferma en el sector feminista i en la lluita LGTBI convertint-se en un estàndard pels seus seguidors.
- Canals i estratègia de comunicació: ha sabut arribar, molt intel·ligentment, per terra mar i aire a través de les diferents xarxes socials a qui ha volgut arribar, premiant-los amb primícies sobre ella i els seus productes. Els ha sabut fidelitzar.
- Control de proveïdors: s’ha sabut envoltar dels millors proveïdors del seu estil tant en temes de comunicació com de lletristes i músics que l’han ajudat a polir i refinar el seu producte per entregar un producte d’altíssim nivell.
Taylor Swift és una empresa MOLT ben portada per part de la seva direcció, ella. No cal que t’agradi la seva música per admirar la seva autenticitat i estratègia, em declaro un “swiftie” de la seva gestió. És una de les figures cridades a fer història dins el món de la música i m’hi jugo un König a que som només al començament d’una història de llegenda. Te’l jugues?
