“‘A través del dolor, la joia’, Durch Leiden, Freude! Quina música més bella pot tenir la llengua alemanya! Durch Leiden, Freude! Hi ha uns contrasts vocals, en aquesta petita frase, que li donen no sé quins ressons musicals i dramàtics. I aquesta concisió, tres soles paraules per expressar una idea tan vasta i tan intensa.
Durch Leiden, Freude. És el que m’ha passat a mi. Si no hagués estat mort moralment, aleshores, ara no seria feliç. I quines petites felicitats no descobreixo cada dia que abans ni tan sols sospitava! Un matí d’hivern calent i diàfan. Una posta ben pintada. La tercera simfonia, un dia de pluja. Fer una carta per a un amic que no l’espera. Fer la mica de bé que tothom, en un desert, pot fer si vol. Una conversa íntima amb una ànima d’elecció…”
Aquestes reflexions que trobem en un diari íntim del poeta, inèdites fins que jo mateixa les vaig publicar, en tenir accés als escrits més personals del poeta (Mercè Boixareu, Vida i obra de Màrius Torres, Ed. Selecta, 1968, p. 37), expressen l’especial naturalesa de la joia de Torres, com a resultat inherent de la superació del dolor. La consideració entusiasta dels tres mots que serveixen de lema a la IX Simfonia de Beethoven, i amb els quals hem volgut encapçalar la nostra evocació de l’obra de Màrius Torres, en el centenari del seu naixement, sintetitzen, com diu ell mateix, una experiència vital, així com la seva plasmació poètica.
Durch Leiden
L’experiència biogràfica del poeta en el moment de redactar aquestes paraules en un diari íntim, el qual arrenca el 26 de novembre de 1936 i que, segons el coneixement que en tenim, acaba el 5 de gener de 1937, no pot ser més dolorosa. Pel que fa a la seva vida personal, el jove metge lleidatà es veu obligat a traslladar-se al sanatori tuberculós de Puig d’Olena, el 22 de desembre de 1935, quan una tos pertinaç i unes febres altíssimes descobreixen la malaltia. És el dolor físic del mal, però és sobretot el dolor de la renúncia al seu espai natural, la família, la ciutat, la professió, els amics, els mil projectes d’un jove de 25 anys.
Pocs mesos després, esclata la Guerra Civil espanyola. És el dolor del ciutadà, del català que veu el país trasbalsat, amenaçat, sotjat per la violència d’una guerra entre germans. Fill d’un conegut polític català, el doctor Humbert Torres, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, alcalde de Lleida durant molts anys i, més tard, diputat del Parlament espanyol i del Parlament català, el conflicte l’angoixa: “Em revolta l’odiosa inutilitat a la què em veig sotmès”, escriu en un diari que comença aquest mateix dia, amb motiu de la marxa del seu germà Víctor al front (Joan Sales, “Notícia biogràfica”, a Màrius Torres, Poesies, Ariel, 1964, 4a. ed., p. 16).
Triple dolor, doncs; físic, anímic i social, en el doble sentit d’home cívic i de patriota, que trobem reflectit en els seus versos. D’aquesta època (setembre de 1936) és el primer dels seus grans Poemes, el que encapçala el Llibre Segon i que comença amb el famós “Dolç àngel de la Mort…”. Hi demana a la Mort que vingui i que l’alliberi del dolor:
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura per ben morir.
És el poema més desesperat del recull. El poeta s’hi confessa sense força per tirar endavant, exhaurit, sense esperança:
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara…
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal…
I gairebé donaria, per morir ara,
–morir per sempre– una ànima immortal.
La desesperança és total: no és un pacte per a la vida, per al saber o per a la joventut. A l’inrevés del Faust, és un pacte per al no-res, un pacte amb la Mort alliberadora, en el qual tan sols queda l’escletxa d’un “gairebé”, per on, sortosament, s’introduirà el “Durch” (“a través de”) del lema de Beethoven.
Pel que fa a la Pàtria, en aquests mesos d’incertesa, trobem al·lusions a la inquietud que envaeix tots els esperits. En un Poema inèdit, publicat per mi (Boixareu, Op. cit, p. 234) amb el núm. XX i titulat “En la nit de Sant Silvestre”, trobem l’al·lusió, en el brindis de bons auguris respecte el 1937 que arriba:
1937 succeeix bon company
1936 carcassa deshonesta.
(…) I perquè Catalunya, avui folla i malalta,
superi, en el camí d’una pàtria més alta,
aquest viratge tèrbol de glòria i crueltat.
Més endavant, quan es preveu la derrota, el cant és més aïrat que no pas dolorós. És el Poema 33, amb el qual comença el Llibre Tercer:
La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut al ras.
Aquí hi ha, però, un altre to. El poeta s’aferra a la nova força que troba en l’esperança:
La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!
A l’inici del Llibre Quart, quan la inquietud és succeïda per la certesa del desastre, en un poema de 4 de febrer de 1939 (el Poema 50), la setmana en la qual 450.000 republicans espanyols traspassen les fronteres catalanes, entre ells, el seu pare i els seus germans, després de la caiguda de Barcelona, el dolor se sent intens, però el to és ferm i esperançat:
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns –la terra no sabrà mai mentir.
Freude
La superació del dolor que havia envaït l’ànim del poeta en la segona meitat de 1936, es produeix tot seguit per una doble via: la de les petites satisfaccions quotidianes, a les quals al·ludeix en l’escrit amb qual encapçalàvem aquest text, i mitjançant la crida a l’ajuda sobrenatural, en un esforç de superació que trobem ja en el Poema 12 (gener de 1937), seguint de prop el desesperat “Dolç àngel de la Mort” que hem recollit abans.
Així, el poeta compara la seva ànima a la corda d’un llaüt que voldria “per sempre igual i tensa”. Lamenta que el dolor hagi causat el desànim i que amb ell s’hagin alterat les seves melodies:
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
Àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
És interessant notar que la idea de veritat va lligada a la necessària serenitat que el poeta s’imposa per al seu esperit, i a la qual fa obstacle el dolor –i el desànim que se’n desprèn. L’esforç de superació és gran i el poeta ha de recórrer a l’ajut sobrenatural. La crida és conseqüència d’un estat de fe i de confiança en Déu i en la seva acció:
Senyor, i Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Certament, l’al·lusió a “les melodies” com a expressió de l’estat d’ànim, fa pensar en els versos del poeta, però creiem que ànima-llaüt té, sense excloure la necessària vinculació amb la producció poètica, un sentit més general: el comportament humà.
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els delers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…
La joia vindrà doncs, respecte del dolor, per una voluntat d’ocultació, d’intencionada ignorància del sofriment. És el tema d’un dels més bells poemes del recull, el Poema 62 “Rellotge de sol”. Com ell, voldria el poeta no viure més que les hores “clares”:
Però ignores què duren l’ombra, la nit, l’acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l’instant de desesper que al fons del nostre cor
és més llarg que la vida mateixa!
Ah, qui pogués com tu, mogut per sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cos mortal
totes les hores no han de ser clares!
La natura i els seus canvis són la imatge perfecta del procés que va del dolor a la joia. Res més seguit que el pas de les estacions i, si bé la Tardor es canta sovint amb tristesa –com en l’Última rosa del Poema 27, que neix a destemps i mor abans de florir (“Ningú no et sabrà mai poncella de novembre”), com el mateix jove metge de Puig d’Olena– sempre arriba la Primavera. Molts són els poemes que celebren l’arribada del bon temps. Es repeteix a “Abril” (Poema 10) i, molt més elaboradament, a “Un altre abril” (Poema 34) i, fins i tot, a “La Mort”, en un matí d’abril (Poema 61), tot recordant a l’“Altiva segadora”, en un vers ple de sentit, que:
Una vida s’encén a cada sacrifici.
Així la joia, que inicialment és voluntat de superació del dolor, apareix finalment com a conseqüència del mateix. És aquest que permet valorar, gaudir i viure els moments de claredat, la pau darrere la tempesta. Són els dos versos inicials del Poema 70, això és la joia:
Això és la joia –ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
La superació del sofriment i l’accés a la joia podien haver quedat en la pròpia experiència existència, en acord íntim amb la Natura. En la Poesia de Torres, com en la seva mateixa vida, aquesta joia, però, adquireix un valor transcendent i el procés de pas, el “Durch”, es realitza mitjançant l’Esperança. Són els famosos versos:
i Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà
si el que espero no és d’aquesta vida.
Les petites alegries i satisfaccions de les quals parla el poeta en diari que presentàvem, i que ell identificava amb la joia, tot i mantenint-se com a motiu de petites felicitats, es transcendeixen al llarg dels anys passats al sanatori. I elles mateixes, la Natura, les amistats, fan retrobar una nova Joia, ara en majúscula.
Aquest és el tema del Poema 46, “Joia d’Amor”, dedicat “A la Maria”, la propietària del sanatori, persona que va impressionar al poeta per la seva generositat i elevació d’esperit. El poema s’obre amb el “Durch Leiden, Freude” de Beethoven. S’hi reprèn la imatge, tan freqüent, de la nit estelada, tantes vegades motiu de reflexió i de cant:
Si tingués tantes ànimes com estrelles la nit
i cada una em fes llum en una amor distinta,
ni jo ni les amors, errants per l’infinit,
no faríem durar l’última estrella extinta.
A la consideració de la finitud dins el misteri de l’Univers, s’afegeix la possibilitat d’una nova Llum que oposa l’amor diví a l’amor humà:
Ara, tenint una ànima per una amor només,
sé que puc viure encara que no hi hagi estrelles,
perquè la meva vida, solitària com és,
és plena de la Llum que resplendeix en elles.
És significatiu que la utilització del lema de Beethoven en un Poema, sigui per donar sentit a un nou concepte de joia, vinculada amb l’Amor en majúscula, que és el que porta el germen de la immortalitat i s’oposa així a “l’última estrella extinta” del primer quartet:
Joia d’Amor, tu dónes als nervis del meu braç
la força radiant que als miracles ordena!
–Sí, quan estenc uns dits de tenebra i de glaç
fins al laberint d’òrbites d’aquesta nit serena,
puc escriure, amb els astres més límpids i més alts,
la joia d’Amor que ens fa sentit immortals.
Així la joia, com d’altres grans temes de la Poesia de Torres, es transcendeix a sí mateixa i els “dits de tenebra i de glaç”, que han escrit el dolor físic, moral i social, i que també han viscut un altre dolor, molt més pregon, el dolor de la contingència i de la finitud, poden superar-lo mitjançant l’Esperança. Com diu el poeta, ara:
puc escriure, amb els astres més límpids i més alts,
la joia d’Amor que ens fa sentit immortals.
