Avui em ve de gust parlar del 25% de la població catalana. Hi ha qui els anomena com la “tercera edat”, hi ha qui els etiqueta com a “gent gran” o directament els cataloga sota el concepte “vellesa”, com si algú de més de 65 anys, de més de 70 no pugués tenir el bell sentiment de sentir-se jove. Etiquetes, conceptes i nomenaments a banda, la pandèmia de la Covid-19 ha posat al centre un problema i repte a combatre: l’abandonament del 25% de la població.
Que a ningú li agrada sentir-se sol és un fet. Però que el sistema arraconi, aparti a les persones que ja han complert aquella etapa de producció i aportació al sistema econòmic i social a través de les seves mans, de les seves capacitats i del seu temps i esforços… això ja és un greuge i un greuge que cal combatre i denunciar ara i aquí.
Els feliços anys 10 i 20 del vigent segle XXI ens deixen una evolució del modernisme digital més gran dels darrers temps. El que deixa, també, és una involució dels valors i del respecte cap a la gent gran, cap a aquelles històries dels avis i àvies, cap a l’experiència i l’expertesa, cap al precedent històric i el llegat de tantes vides que sembla que quan deixen de ser productius a ulls del sistema, esdevenen insignificants i arraconats.
És evident, i aquí queda, estimats lectors/es, que carrers i places d’aquest país s’han construït sempre de la mà de dues, tres o inclús quatre generacions agafades de la mà. Junts i de manera recíproca. Junts i sobretot tenint en compte la veu dels més joves però també la dels més veterans. Cuidem-los. Són, ni més ni menys, que el 25% de la població.
