L’últim raig de sol se’n va a la posta,
timidament s’amaguen els colors,
el crepúscle es queda vora de la costa
esperant la nit, mestressa de les pors.
El silenci el trenca el lladruc d’un gos,
l’òliba xuixeja dalt del campanar,
miro l’horitzó, no el trobo, tot és fosc
el cor sanglota i tinc ganes de plorar.
De sobte veig la lluna que em mira riallera
i mil estels que brillen en el cel;
és com si de cop arribès la primavera
embolcallada en un sutil i blanc vel.
Miro encisada el sostre, el firmament,
ja no trobo en la vesprada fosca la tristesa,
em deixo bressolar pel diamant ardent
de la nit que m’il·lumina amb tota la puresa.
Sento en l’ànima cansada un gloriós cant
que en la fosca s’hi troben meravelles,
el diminut estel que s’acosta radiant
i el camí daurat de les estrelles.
El silenci de la foscor m’ha captivat
i contemplo en la penombra la lluna, els brillants,
on tot és pur, sense ombra de pecat,
i em sento diminuta com un petit infant.
Arraulida en un racó de terra fosca,
veig la magnitud de tot l’univers
i la petitesa de l’ésser que no escolta
i que voldria ensenyar-li en aquest vers.
