Fa uns mesos un parell de partits polítics de Martorell em van oferir que m’incorporés a les seves llistes. Com a independent. Les propostes gairebé van coincidir en el temps, però una em va arribar abans i em va fer peça de seguida. Mentre em rumiava, però, el sí definitiu, vaig preguntar a una persona a qui aprecio què havia de tenir en compte davant de la cruïlla. Em va respondre una obvietat perquè, com va escriure Unamuno, les coses que sabem són les que oblidem. “Pregunta en quin número i per a què”.
Al final, vaig dir un sí no gaire condicionat a CIU, una suposada federació que a Martorell només hi concorre amb afiliats a CDC i independents. Dic això del “sí no gaire condicionat” perquè m’engresquen fàcilment i em costa dir que no. Al final seré el número 11 de la llista i, si em toqués de formar part del govern, vam convenir que hauria de ser dintre l’àrea social, ja que no tinc aptitud per regular el trànsit ni capacitat per fer-ho. No tinc vocació ni coneixement per estar al capdavant de gairebé cap regidoria.
Per cert, que aquella persona a qui aprecio i que em va aconsellar, també em deixà anar una altra frase lapidària de les que sol gastar. “A mi m’interessa més la política nacional. Per ser alcalde cal tenir una mica esperit de delegat de classe”. I jo, que fins ara em pensava que m’interessava més el procés que les voreres, no sé ben bé com, però el cas és que m’he compromès perquè en Xavier Fonollosa pugui assumir la tasca de delegat de classe. O d’alcalde de Martorell, vaja. Qui sap si, de retruc, jo mateix hauré de fer d’ajudant de delegat.
[Per llegir la sèrie “El candidat” des del principi, clica aquí. Si vols llegir l’article següent, clica aquí.]
