Quina desil·lusió, pobre cargol cec. El desànim es va apoderar d’ell. En aquell moment va ser plenament conscient de l’enormitat de la missió que li havien encomanat. Es va amagar dins la seva closaca i va passar allà dins la resta del dia i la nit. L’endema, amb les primeres llums, va treure el cap i el primer que va sentir va ser la veu de la marieta.
– Boon dia, company! Quina becaina que has fet, eh? – el va saludar
-Què hi fas aquí?
-Tan bo és aquí com allà per a mi. Em costa tant arribar als llocs caminant que si no és per un bon motiu no em moc gaire. D’això, no hauries d’anar passant? Si no, no trobaràs el nou hort.
-I com vols que el trobi? Mira’m! La dificulatat és massa gran i jo estic massa sol.
-Home, si vols, jo t’acompanyo i ja no estaràs sol. Això sí, jo m’hauré d’enfilar a la teva closca i m’hi portes. No peso gaire i si no és així no arribarem enlloc entre la teva ceguessa i la meva lentitud.
-Em sembla bé. A més, d’aquesta manera tu seràs els meus ulls.
I així va ser que els habitants de les eres per on passaven no deixaven de comentar la curiosa associació d’un cargol cec que transportava a coll i bé una marieta que no podia volar. Van travessar camps, es van mullar amb la pluja, van riure al sol i, finalment, van trobar un petit hort que va fer tornar boig el cargol. Quines flaires, quines fulles, quines magnífiques expectatives!
-Aquí, marieta, aquí és , n’estic segur!
-Certament és un lloc preciós, quantes flors, quantes herbes, sensacional!
Havien arribat en un hort no massa gran on no es feia servir les boletes blaves. Allà hi havia una comunitat de cargols que els va donar la benvinguda així que els van descobrir.
–Que veniu a viure amb nosaltres?
-La meva comunitat no vol seguir vivint a l’antic hort, el pagés tira un verí que ens fa molt de mal i ja no podem ni menjar. No tothom vol marxar, és clar, però n’hi ha molts que sí. Estic buscant un bon hort per viure els que volem marxar.
-Aquí podeu venir sempre i quan respectiu la nostra manera de conviure.
El cargol cec hi va estar d’acord i va demanar saber de què es tractava. Li van explicar que quan l’hortalà sembrava els enciams feia dues parts. Una la cobria amb plàstics i aquells no es podien tocar. Els de l’altra part els deixava a l’aire i eren els que ells menjaven.
És una norma fàcil de seguir, va pensar el cargol. Molt il·lusionat va emprendre el viatge de tornada cap el seu hort. De la mateixa manera que a l’anada, la marieta va fer-li de guia així que en pocs dies van ser de tornada a casa. El Consell es va reunir per escoltar el cargol cec. El Conseller conservador no podia acceptar que el cargol cec fos l’únic que havia acomplert la missió.
-Hauriem d’esperar l’arribada d’algun altre explorador – va dir
-Tal com vam acordar, esperarem fins a la tercera lluna. Després, si no n’ha tornat cap més, farem via cap a l’hort que ha trobat el cargol cec.
I així van passar els dies però cap més explorador va arribar abans que la Lluna fos plena tres vegades.
-Cargols – va dir el Conseller en Cap- ha arribat el moment de marxar. La travessa no serà fàcil perquè hi ha perills desconeguts més enllà de la tanca del nostre hort, però aquí ja no podem viure. El cargol cec i la marieta ens guiaran i si ens mantenim units, tindrem més possibilitats d’èxit.
El Conseller conservador no volia de cap de les maneres consentir aquella aventura.
–Escolteu-me, és un viatge incert, no tenim cap garantia d’èxit. Us jugareu la seguretat del nostre hort per una aventura que qui sap com acabarà? – deia tot enfurismat.
-Però és que aquí ens morim d’innanició – li responia un.
-Si no ho intentem, com podrem saber si és millor que el que tenim ara? – li deia un altre.
-Però, no sigueu ingrats – intentava el Conseller imposar les seves pors – el Consell ha fet molt pel vostre benestar. Així ho agraïu?
-Doncs li donem les gràcies al Consell i li demanem que ens acompanyi al nou hort, i si no vol venir, triarem un nou Consell – va acabar dient el cargol cec – Qui vol venir?
I enmig d’un gran enrenou de closques i banyes, amb la lentitud típica dels cargols, es van posar en marxa de cap a l’aventura. N’hi va haver uns quants que van romandre al vell hort amb el Conseller conservador, però la majoria va fer camí cap el nou hort. Naturalment, no tots hi van arribar. N’hi va haver que pel camí es van encantar amb el camp de roselles i van decidir començar una nova vida allà mateix. Uns altres van trobar un caminet, es van despistar i van anar a petar a un altre hort. I encara n’hi va haver uns poquets que a mig camí es van desanimar i van recular fins al vell hort. Però la majoria dels cargols van arribar, amb el cargol cec i la marieta al capdavant, al nou hort on es van integrar sense cap problema en la comunitat que els va acollir.
Dies després s’estaven el cargol cec i la marieta prenent la fresca sota la volta del cel carregat d’estrelles.
–Cargol, tu creus que ha pagat la pena aquesta aventura?
-I tant, marieta. No ha estat fàcil, hem trigat a arribar-hi més del que em pensava, i acostumar-nos a les noves regles del joc també ha requerit el seu temps i la seva dosi de paciència, però, saps que et dic? Que si no ens haguéssim arriscat potser ara ja hauríem desaparegut com a comunitat al vell hort o, pitjor encara, ens estaríem mirant el cel cada nit imaginant què hauríem pogut aconseguir si ens haguéssim arriscat a canviar el nostre destí.
I amb la satisfacció de la feina feta, es van desitjar bona nit i se’n van anar a dormir sota la volta d’un cel ple d’estrelles.
