Quan arriba el dolor, et queda l’esperança
si et trobes desvalgut, no estàs sol
si mires el món amb confiança,
trobaràs en les petites coses el consol.
L’esperança et dóna la mà i t’acompanya
quan necessites alè per respirar
i teixeix amor com una gran aranya
que fila i fila sense descansar.
I aquell plor es torna en un somriure
i ets valent perquè tens en qui confiar,
mirant en un record el goig de viure,
buscant un pensament per somiar.
I seguint el camí de l’esperança
tot és bonic, plàcid, ple de pau,
del cor neix aquella bonança
amb que navega segura nostra nau.
El cel és formós, la terra un encant
no hi ha tristeses ni veus cadenes,
et sents petit i innocent com un infant
que viu, estima i allunya nostres penes.
No perdis l’esperança, no et sentis cansada
que una porta no es tanca mai del tot,
un raig de sol t’inundarà a la matinada
i allunyarà de tu la nostàlgia i la por.
Dona la mà i sempre perdona,
reeixirà l’encant que mai s’adorm,
mentre una mà invisible t’acarona
i et fa plàcid el dolç i feliç son.
