¿Quin és el teló de fons d’aquesta realitat que vivim? ¿O és, potser, al contrari, que la realitat no és res més que un teló de fons? ¿De veritat que hi ha algú que no s’esperés el designi d’aquest TC? Impassibilitat. Ataràxia. Tant és aquest seu designi havent-hi, com hi ha, i tenint, com tenen, jutges que fan i publiquen articles titllant de “nazionalistes” les causes que promou el Parlament. Desprestigi d’aquest TC i de tot el que representa. Com un no-res. Fer com si res. Em quedo, per tant, amb això que acabo d’aprendre de Pere Planells. El poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa, Omar Khayyam (1048-1131), del qual no tenia ni idea. Aquests versos mentrestant: Gaudeix de la beguda, dels perfums i de la música, / dels nois esvelts com amables xiprers, i gaudeix també / de les dones. Encara que siguis la font de la vida / el destí et portarà, amic meu, al broll del no-res. I l’espasa del llenguatge. No ens afaitessin pas la memòria.
Fan falta molts més canvis, i molta més exigència, però ja em sembla bé aquest primer pas en el sentit que els directors passin a tenir més poder per triar mestres i professors, i que l’antiguitat deixi de ser l’únic criteri d’accés a la funció docent. L’antiguitat per l’antiguitat no és garantia de res. Caldrà veure, ara, si l’actual procés de designar directors és o no el més adient. Penso en aquells alumnes de Nabòkov, per exemple, que, abans de llegir l’Ulisses de Joyce, havien de demostrar que coneixien perfectament el mapa de Dublín.
I, efectivament, ¿què passaria si, tal com afirma el filòsof Dan Dannett, es produís d’aquí no gaire la caiguda d’Internet? Caldria, diu, sobreviure com poguéssim les primeres 48 hores i tenir prevista, des d’ara mateix, alguna mena de llanxa salvavides. O per l’estil.
No n’hi ha prou de ser creient. Cal, a més a més, ser creïble. M’agradaren, sí, anit, aquestes paraules del bisbe Casaldàliga. D’altres no tant. L’espasa del llenguatge.
