El castellà és la llengua materna d’un 50% de la població catalana. Però cal entendre bé com ha arribat a aquest nivell de rellevància. Catalunya no ha tingut competències sobre política migratòria, i per tant no ha pogut regular els fluxos migratoris (suposant que siguin susceptibles de ser regulats). L’origen de gairebé la totalitat de castellanoparlants de Catalunya és el corrent migratori dels anys 50 i 60 del segle passat, que es concentrà en zones concretes i que no va tenir les eines necessàries per adaptar-se al país ateses les circumstàncies polítiques del moment. Aquest corrent migratori de la resta d’Espanya no s’ha aturat al llarg del anys transcorreguts des d’aleshores, si bé no ha tingut unes dimensions incomparablement menors.
Després, en època de la transició, van arribar els venedors de carnets de català, que amb l’argument de “qui ets tu per anar donant carnets de català”, el que van fer va ser repartir-los ells pel sistema d’alterar el significat de les paraules, que sol ser el primer pas per intentar alterar la realitat fent veure que tot respon a un procés natural i inevitable. Tot d’un plegat, era català qui vivia a Catalunya, amb independència de la seva adscripció a un grup cultural o altre. Així vam arribar a la paradoxa que per ser català no calia ser català. El curiós del cas és que calia ser espanyol, de manera que si provenies de qualsevol altre punt del planeta seguies sense ser català. Molts d’aquests immigrants no es van preocupar gens que els seus fills estiguessin preparats per formar part de la societat d’acollida. Ara resulta que per comptes de ser culpa dels seus pares, encara ens culpen a nosaltres per ser excloents.
Els processos d’adaptació han anat paral·lels a la biografia de cada individu, i especialment al grup social amb què s’ha relacionat al llarg de la seva etapa de formació. Ha estat fonamental el sistema educatiu d’immersió lingüística en català, que ha permès bilingüitzar la majoria dels fills dels immigrants, encara que després n’hi hagi que mai no empren el català per a res, i fins i tot amb el temps acaben no sent capaços de dir una paraula en català. En qualsevol cas, se’ls ha privat d’excuses per al desconeixement de la llengua com per exemple una discriminació per part de l’administració educativa o la reserva de determinades places de treball als catalanoparlants.
Tot plegat ha dut que hi hagi “immigrants” de segona i de tercera generació, quan en circumstàncies normals haurien estat descendents dels autèntics immigrants però perfectament adaptats al seu lloc d’origen.
Un altre factor per explicar el volum de castellanoparlants a Catalunya és la immigració més recent de persones llatinoamericanes, afavorida per les lleis espanyoles sobre residència i nacionalitat. Aquesta nova fornada migratòria triga anys a adonar-se que li cal adaptar-se com a tothom, se solen establir en zones habitades per l’antiga immigració i que de mica en mica es van convertint en guettos castellanoparlants. Això, junt amb la facilitat per accedir a mitjans de comunicació del seu propi país o en el seu propi idioma, provoca l’efecte de viure en un món paral·el, i permet ignorar les exigències de la societat a la qual ells mateixos, si més no en teoria, s’haurien d’haver compromès a adaptar-se. Si volem evitar aquesta mena de situacions neocolonials, caldrà establir alguna mena de contracte migratori en què les persones que es vulguin instal·lar el nostre país es comprometin a un mínim d’integració legalment tipificat, i efectivament comprovat a través dels organismes de control necessaris. Així, si l’immigrant
incompleix els termes del seu contracte, perdrà el dret de residència i podrà ser repatriat. Per això caldria també signar convenis de repatriació amb els països d’origen, que funcionarien en els dos sentits, òbviament.
Això no soluciona el problema de la població castellanoparlant que actualment ja resideix al nostre territori, o fins i tot hi ha nascut. Un possible punt de partida seria que s’adonessin que els seus pares van prendre una decisió que ens afectava a tots, i que la van poder prendre gràcies a la falta de sobirania del poble català. Això no significa que no puguin gaudir de cap mena de dret lingüístic, però situa la discussió en un perspectiva molt diferent.
