He trigat tant de temps a escriure a aquest article que n’hi ha almenys tres que se m’han avançat. Un és “El català no suma”, de Laura Marí. Un altre, el de Marta Rojals a Vilaweb, “Quan el català no toca”. Finalment, un tercer article també a El Matí, en aquest cas de Jesús Lana: “Que ens preneu per imbècils?”. Tots tres expressen el mateix que jo en aquesta peça, si fa no fa, i a més, amb millor cal·ligrafia. Així que abans que passin els dies i les setmanes, i se m’avanci algú més, aquí teniu la meva opinió.
Després de donar-hi moltes voltes he arribat a la conclusió que el català no importa. Que els catalanoparlants, ho siguem inicials o d’adopció, estem condemnats que ens esmenin la plana quan expressem preocupació sobre la llengua del país. Som uns exagerats que posem el focus on no toca. Es podria dir fins i tot que estem desenfocats, com el personatge que interpreta Robin Williams a Desmuntant Harry. Per això hem de sentir com ens porten la contrària un cop i un altre. Sempre, és clar, per part d’algú al qual el present i el futur del català li és, sent generosos, indiferent.
Les converses amb els indiferents o fins i tot escèptics sobre dels dificultats del català sempre van de la mateixa manera. Si dius que has anat al metge i que no t’han atès en català, et diran: “L’important és que et curin”. Si vas a un restaurant i resulta que la carta no està en la llengua pròpia del país ni el personal t’atén en català, et demanaran: “Però anem al gra: hi vas dinar bé o no?” Si mostres sorpresa perquè cap jugador estranger del Barça actual mostri interès per aprendre català, faran: “L’important és que faci gols”. Quan constatis que les teves filles es passen el dia parlant en castellà i consumint en aquesta llengua vídeos de Youtube, escenes de Tic-toc i hores de canal Disney, Clan i Boeing, replicaran: “L’important és que siguin felices”.
I la llista es podria allargar. Però, vaja, que ja ha quedat clar per on van les coses: que el català no importa. Que el català és una llengua que no serveix per curar, per dedicar-se a la restauració, per marcar gols o per fer felices les persones. O ho serveix menys. I, com que ja n’hi ha una altra de més extensió que té les mateixes funcions, tampoc no cal tenir llengües per duplicat.
Per això crec que és el moment de passar a l’atac. És arribat el moment de replicar sempre, d’oposar una fal·làcia a una altra fal·làcia: la reductio ad salutem. Es tracta de doblar l’aposta. Ja que tanta gent es veu amb cor de menystenir la teva legítima preocupació per la salut del català, has de ser capaç de menystenir el seu legítim menfotisme. Així doncs, quan expliquis que van anar al metge, on no vas ser atès en català, i et refreguin pel nas que l’important és que et curin, objectaràs: “No, l’important és tenir salut”. Quan et diguin que en aquell bar on saps que no atenen en català ni tenen intenció de fer-ho hi fan unes tapes boníssimes, faràs: “L’important és tenir salut”. Si algú afirma que és irrellevant que Messi, Suárez o Ter Stegen s’expressin en català amb la solvència d’Eusebio Sacristán, Txiki Begiristain o Sylvinho, contradiràs amb posat pensatiu: “L’important és tenir salut”. I quan et diguin que l’important és que la canalla es comuniqui i que sigui feliç, tant és en quina llengua, tu afirmaràs amb rotunditat: “Encara ho és més tenir salut”.
Perquè qui pot negar que gaudir de salut és més important que les minúscules disquisicions sobre gastronomia, comunicació, futbol o felicitat dels menfotistes en aliança tàcita amb els repatanis?
