resistència

Amigues, amics,

No, no m’he equivocat de carta. Avui us adjunto la del 23-X-2015 perquè la considero molt actual.

Potser hagués estat més oportuna després del proper diumenge-26 d’aquest mes, però com que la Setmana Santa es presta reflexionar pot ser un bon moment per fer-ho de cara i després del 26-A.

Aquí la teniu.

Encara ressona a les nostres oïdes el soroll de la passada campanya electoral del 27-S quan ja sento el de la propera del 20-D i em fan recordar aquella frase del Dr. Torras i Bages: “El soroll no fa bé i el bé no fa soroll”. I, és ben cert. Penso en els voluntaris que han treballat pel Sí o pel No, que no han fet soroll. Crec que les promeses fetes en campanya electoral s’haurien de complir, però també crec que abans de fer segons quines promeses, alguns partits s’ho haurien de pensar millor, perquè, segons els resultats, algunes promeses fetes poden resultar incòmodes o impossibles de mantenir. Pensant en aquesta problemàtica, se m’acudeix que les campanyes electorals s’haurien de partir. Una setmana abans de les eleccions i prou. La setmana de després hauria de ser de reflexió obligada, sense missatges electorals, com el dia previ a les eleccions. Sinó, es comença la setmana següent amb les idees fixes prèvies. És comença negociant, però no dialogant. Falta reflexió; sobretot per als polítics, però també per al ciutadans.

Per reflexionar a consciència ens hi pot ajudar bastant la filosofia, almenys a mi. Per aquest motiu manllevo reflexions d’un llibre, La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, de Josep M. Esquirol. Tot el que va entre cometes és d’ell:

La quantitat de bestieses per càpita pronunciades avui en programes de ràdio i televisió, congressos i simposis no l’hauríem trobat mai, en la mateixa proporció, en cap cafè de poble, amb gent senzilla fent la partida de truc els diumenges a la tarda. A més, les bestieses que allí es deien, almenys se sabia que ho eren”.

I, en les campanyes electorals?:

El ‘Món de la informació’ no és una metàfora; xucla el món material –dels elements i dels cossos– i, de forma inquietant, protagonitza la nova alienació”. “La xarxa fascina i xucla i no queda res o ben poc d’íntim; tot s’externalitza, surt enfora per exhibir-se, i ja no hi haurà retorn. Aquesta és precisament la definició d’alienació: allò que surt i no torna”.

Que perillosa pot ser l’alienació produïda per missatges mesquins escoltats en una campanya electoral o en qualsevol circumstància!: “L’imperi de l’actualitat és l’imperi de les imatges i l’absència d’imaginació. L’alienació de si mateix, feta amb tanta fluïdesa, engreixa i amaga, tanmateix, una enorme frustració”.

Cal, doncs, resistir a aquestes temptacions que tenim tan a l’abast. Esquirol recorre a Ernesto Sábato per a explicar com ha de ser aquesta resistència: ”S’ha de resistir, però no és fàcil de trobar la manera més justa d’encarnar aquesta expressió. Ha de tenir a veure amb el fet de mantenir l’esperança a manera d’una espelma en la nit del món, i també, necessàriament, amb el compromís amb els més febles. Els que se sacrifiquen per cuidar els desventurats, aquests segur que encarnen la resistència”. Ja veieu que Esquirol i Sábato volen anar més enllà de la necessària resistència al perills de xuclar sense esperit crític tot el que raja dels mitjans de comunicació.

Però, com resistir als dogmatismes actuals? “La veritable resistència a l’actualitat (dogmes) consisteix a no cedir al dogmatisme”. S’entén, oi? Quant a la reflexió en si mateixa: “Reflexionar és tenir cura de si. De fet, és en la reflexió que el si mateix emergeix. (…) passa que la reflexió ho és sobre la pròpia experiència. Aquí rau la millor de les aportacions de l’existencialisme contemporani: haver desplaçat el jo abstracte pel moviment de l’existència, i la reflexió sobre els continguts de la consciència per la reflexió sobre l’experiència de la vida”.

Proposava, al començament, dies de reflexió després de les eleccions, perquè reflexionar és pensar, i Esquirol diu: “Pensar és una experiència perquè no deixa les coses com estaven. Pensar és situar-se en un camí de transformació personal (…) Pensar és reflexionar: girar-se cap a si mateix i cap a l’originalitat de la vida, que resultarà ser, alhora, una transformació, una conversió”. “I així, la filosofia és cura de l’ànima: perquè l’exercici del pensament transforma”. Per què no deixar-nos transformar, fruit d’una sincera reflexió, després d’unes eleccions? Tothom, polítics inclosos. Per què no transformar el dogma polític d’un programa electoral en quelcom millor per als ciutadans i el país? El verbalisme de les campanyes electorals no ensenya gaires coses noves. No és possible que els resultats electorals n’ensenyin més? Canviar per a bé no hauria de ser considerat un incompliment. L’enrocament és una mala pràctica.

S’ha parlat massa de diàleg en va, sense intenció de dur-lo a la pràctica. No serà que abans no hi ha hagut diàleg interior, reflexió? Com diu Esquirol: “El diàleg interior, no és ja diàleg amb l’altre?” Estic pensant en els grups independentistes que junts ens han de portar a la llibertat del nostre país; pot ser també amb algun altre que s’hi acosta. També tinc present la frase d’un altre filòsof actual, George Steiner: “L’amistat té a veure amb tot allò de la raó i la comprensió desinteressada, que és apassionant; que fa el pensament generós i el cor intel·ligent”.

Ja sé que avui hi ha temes molt candents a casa nostra, però la reflexió amb serenor també pot ajudar-nos a treure’n l’entrellat i formar-nos la pròpia opinió. Tinc el cor dolgut però el cap fred, reflexiono i espero que el temps em durà a la veritat, a mi i a tots.

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana