L’espectre polític català és majoritàriament de centredreta, moderat i amb visió d’empresa. Aquesta màxima ja ve de lluny. Abans de la Guerra Civil del 1936 les majories catalanes, des del CADCI a la Lliga ja ho indicaven. Un capitalisme amb sensibilitat social i lluny de l’ostentació. L’emprenedoria com motor de creació i d’ascensor social. Així, les visions conservadores de la dreta històrica (normalment partits monàrquics, àdhuc tradicionalistes) quedaven superades.
Les majories de CiU eren això: treballar bé i no desistir. La feina ben feta no té fronteres. Quan aquesta majoria es va creure forta, en part, va esdevenir liberal i ho va malmetre tot, i així va esdevenir un focus “de gent de negocis” sense ànima. Una forma de traïció que ens ha dut a la situació actual. Ara el centredreta està en mans de forces polítiques emergents, i en les properes eleccions, una sorpresa pot ésser el Front Nacional de Catalunya, com ho va ésser, també el 2019, Primàries Catalunya (amb en Jordi Graupera, ara en Roger Mallola, a Barcelona), i encara es manté. Dues visions de la capacitat alliberadora de les classes mitjanes catalanes: petits patrimonis que saben que no hi ha dreceres revolucionàries per assolir solucions polítiques transformadores. Només queda, sempre, la feina persistent i la perspicàcia en moments oportuns.
El conservadorisme, o la idea de recórrer només a coses que segur sabem que funcionen, no és una ideologia ben entesa a Catalunya. El dinamisme nacional del nostre país, amb una autèntica idea de progrés al seu sí (moltes avantguardes mundials han sorgit a Catalunya), no se sent còmode en el tancament que suposa. Ben al contrari, malgrat ésser un focus permanent de discussions, la nova estratègia del centredreta català passa per les màximes reconegudes dels drets humans, el desenvolupament econòmic i l’arrelament nacional. Tres eixos que no es fan explícits en d’altres propostes polítiques perquè sovint són plantejaments hipòcrites (dificultats en la solidaritat), elaboracions teòriques (passivitat davant les desigualtats) o proclames cosmopolites (sense partir de la nostra vocació nacional).
Per tot això, no és estrany que el PSOE/PSC hagi defensat propostes com el Quart Cinturó a Barcelona, l’ampliació del seu aeroport o un complex lúdic a Tarragona, ja que són projectes que complirien, de partida, amb els referents del centredreta i, per tant, amb la majoria de vots en disputa, ja que en el centre moderat i equilibrat és on viu la inspiració de la majoria electoral de feina, família i lleure que motiven als catalans. I, per tant, tampoc és estrany que les altres forces polítiques no se’n desdiguin i s’hagi arribat a acords, com intel·ligentment ha fet ERC. Al final, però, uns i altres, diran que “tot depèn de com es faci” i de si hi ha prou recursos “per fer-ho bé de debò”.
I és que a Catalunya, com assentia un sacerdot catòlic, el centredreta només pot ésser independentista, ja que és l’única eina possible per garantir, coherentment, uns bons resultats des de la seva moderació i eficàcia. Des d’una perspectiva unionista (espanyolista o no), els postulats del centredreta no es poden defensar bé, exposava, perquè sense la independència sotmeten els plantejaments ideològics a un mercadeig que els acaba deixant buits de contingut (com va passar amb el pujolisme, d’arrel democratacristiana; enganyats i descendent a corrupcions diverses, a fi de poder disposar d’alguns recursos, per a fins tant nobles com la cultura, la família o la sanitat).
El centredreta català no és oportunista ni té pressa. Quan aquest no va poder (o millor dit, voler) fer la independència el 2017, la darrera baula de confiança amb l’herència de CiU va quedar diluïda, una vegada més, en les tesis liberals, doncs van justificar-se dient “que es podia haver perdut molt” (referint-se a temes de negocis) o a què “no sabíem a què ens enfrontàvem” (com si la vida no fos això).
