La majoria de la gent (almenys la de la meva edat o poc més joves) ha fet alguna vegada l’experiència de tenir a la sabata un clau enutjós que estorbava per caminar i feia mal a cada pas. Una cosa semblant els passa als partits teòricament independentistes del Parlament català, que amb la seva gestió cada vegada més s’allunyen de la voluntat popular i fins i tot de la dels seus propis electors, com ho demostra la darrera enquesta del CEO, tal com n’informava Vilaweb el diumenge dia 20.
Els tres partits, per diferents motius, però amb els mateixos resultats, han de témer a les primeres eleccions que vinguin una clatellada forta. Els efectes d’aquesta clatellada poden diferir molt segons la situació en aquell moment. Si la oferta política és la mateixa, pot augmentar l’abstenció, i en un cas extrem fer que els partits espanyolistes guanyin una immerescuda i indesitjada majoria.
Els resultats serien a ben segur diferents, si es presentés una llista civil propulsada per les entitats socials independentistes. En aquest cas no representaria “una altra fragmentació” de l’independentisme, sinó l’àncora on aquest podria capgirar la situació i convertir-se en un nou punt d’arrancada.
Com he escrit a una altra banda, un dels motius d’atracció i d’èxit d’aquesta llista civil, seria la decidida voluntad d’aquesta de treballar conjuntament i lleialment al costat de l’exili representat pel President Puigdemont, aquest home “molest” com un clau a la sabata dels partits, que no voldrien que el prestigi del president exiliat els hi espatllés les seves maniobretes. I d’això no n’excloc Junts, a una part dels quals ja l’hi va bé d’aprofitar-se del seu nom, però sense fer-li costat al cent per cent.
Un clau a la sabata, amb un parell de cops de martell del sabater ja no molesta més. Però aquest “clau” és més dur de pelar i fa que hi hagi veus que intentin treure-se’l de sobre per procediments que haurien de ser motius d’indignació per qualsevol ciutadà amb sentit de justícia i d’equanimitat.
Aquestes veus (entre les que destaquen les dels cortesans panegiristes del cap d’ERC), que hom pot llegir prou sovint per no creure que exagero, intenten de totes les maneres possibles desacreditar Carles Puigdemont, però sembla que enlloc d’aconseguir.-ho, davant de molts catalans es desacrediten ells mateixos encara més. Els principals retrets que li fan es poden desmuntar tan facilment que hom es fa creus de que els detractors no se n’adonin, o que creguin que hi haurà prou gent que s’ho creurà. Per exemple, que Puigdemont “no fa res”, que pràcticament està absent dels esdeveniments i per tant és una figura que ja “no pinta res”. La veritat és que els detractors, amb tots els mitjans financers dels que disposa fins i tot una Generalitat intervinguda pràcticament pel govern espanyol, no saben fer altra cosa que posar-li a aquest el camí pla, obtenint només que a Madrid encara se’n riguin d’ells. En canvi, el President Puigdemont “que no fa res”, és l’enemic públic número 1 del nacionalisme espanyol, i li dóna molts més problemes que no pas els que només el veuen com un clau a la seva sabata.
Puigdemont, amb els migrats mitjans dels que pot disposar, no pot fer les maniobres diaries que als seus detractors els serien possibles, sinó que ha de persistir en la lluita a llarg termini, en l’estratègia pacient dissenyada per Gonzalo Boye, i que poc a poc va augmentant el descrédit espanyol a Europa, tant dels seus polítics com dels seus jutges. Que això no és prou per portar la independència? És clar que no. Però encara ho són menys totes les “taules de diàleg” fantasmes. Ja veiem què ha passat amb la pretesa reforma del delicte de sedició. Les penes pels afectats encara poden ser més grosses ara que abans.
La independència tampoc ens la portaran uns partits, vacil·lants, porucs o obcecats ideològicament, sinó aquells grups que puguin combinar una acció de resistència des de les institucions catalanes amb una ferm i decidit suport al “clau a la sabata” i a les institucions republicanes engegades per ell, quan a poc a poc vagin trobant el seu ritme d’acció. I vindrà dia que tot el país donarà gràcies a tots els déus per aquest “clau a la sabata” que tanta pupa fa al “deep state” espanyol.
Hi ha una possibilitat que a molts ens té neguitosos. Es oparla de què les decisions dels Tribunals Europeus que assegurin a Puigdemont, Comin i Ponsatí una immunitat absoluta a tot el territori de la UE, pot facilitar la tornada de Puigdemont a Catalunya amb totes les conseqüències que això impoica. Però, volguem o no, queda la gran incògnita : respectaria Espanya aquesta immunitat? O la ignoraria altra vegada, i a Europa que cridin tant com vulguin? Perquè la oportunitat de treure’s aquest clau de la seva sabata seria pels ultres espanyols altament temptadora. I la lògica i el bon seny no són característiques normals dels manaires espanyols. Ni dels públics, ni dels fàctics.
