Els catalans ja estem acostumats des de fa molt temps que ens vinguin de Madrid mesures absurdes del govern que només es fonamenten en la confiança que allà tenen en la omnipotència i la omnisciència de Madrid, en comparació amb les “províncies” de les que no creuen que tinguin capacitat per pensar més enllà del seu estret horitzó. Ara passa altra vegada i aquest cop pot costar la vida a molts espanyols.
Després que el govern espanyol perdés molt de temps i -entre altres coses- ha negligit d’aïllar Madrid com a centre infecciós més important, ara el cap de govern Sánchez ha proclamat l’estat d’alarma per 15 dies a tot Espanya. Això sona molt decidit i enèrgic i molts mitjans europeus ho han comentat lloant-ho. Malauradament aquesta declaració grandiloqüent és un “paquet-enganyifa”. La majoria de comentaris (i no pas solament a Catalunya) es poden resumir en dues paraules (que surten a molts articles): incompetència i manca de responsabilitat.
Mentre que a les províncies de la costa del Mediterrani, hom està espaordit pel corrent massiu de madrilenys cap a la costa (com si això fossin unes inesperades vacances que cal aprofitar), Sánchez ha dit en el seu discurs que el virus “no coneix territoris” i per tant és indiferent cap on vagi la gent si allà segueixen les normes decretades, cosa que està en total contradicció amb el que diuen els científics a tot arreu. Característic per la mentalitat citada abans ho és també que Sánchez ha dit que el govern compta amb la col·laboració de moltes autoritats que ha enumerat. L’exèrcit, la guàrdia civil, la policia, el ministeri de l’interior, etc. i només cap al final: el ministeri de sanitat. Fantàstiques prioritats…
Fa un parell de dies que Catalunya i les Balears van demanar l’ajuda del govern espanyol per aïllar les seves regions. Aquesta ajuda calia perquè els ports i els aeroports no són controlats pels governs autònoms, sinó directament pel de Madrid. Madrid ho va refusar (“perquè només són vàlides les mesures nacionals globals”). El president del partit de dreta radical Vox, Abascal, ha demanat fins i tot que s’empresoni el cap de govern català “perquè vol aïllar Catalunya com si fos la seva propietat privada”. D’un home com Abascal que està contaminat pel virus se n’hauria d’esperar més comprensió. Però demanar seny a gent d’aquesta manera de pensar és il·lusori.
L’anomenat estat d’alarma permet al govern central la intervenció directa en sectors que normalment pertanyen a les competències de les autonomies, com policia, sanitat i altres. Però al decret no es pren cap mesura per aïllar Madrid d’una vegada, ni cap control de fronteres, ni cap control dels viatgers que entren a Espanya des de l’estranger, i als aeroports almenys fins ara ni es prenia la temperatura dels viatgers ni se’ls hi preguntava de quin país venien. També pel que fa a la mobilitat només s’ha reduït a la meitat la quantitat de trens com si això ja fos prou per evitar el perill de propagació de la malaltia.
En canvi les mesures individuals de prohibició per la població són nombroses. Però hom s’estranya que entre els rams que poden seguir obrint les seves botigues hi hagi les tintoreries i les perruqueries, i hom pregunta irònicament com s’ho ha de fer el pobre perruquer per mantenir un metre de distància al seu client.
Malauradament cal comptar amb una explosió de la xifra de contagiats a Espanya, i aquest “estat d’alarma” només fa que augmentar l’alarma (i la indignació) entre la població. Un dels meus passats articles duia el títol “Un aparador de la incompetència”. L’hauria pogut tornar a fer servir avui. Només que aquesta vegada, com he dit, pot costar vides. Matteo Renzi ha retret a Espanya no haver après res de les experiències italianes. Té tota la raó.
I a Catalunya hi ha cada vegada més veus que donen pressa als nostres polítics perquè, costi el què costi, separin el país d’una vegada d’un estat així. És realment tan incomprensible?
Traducció de l’article en alemany publicat al blog personal de l’autor. Aquí pots llegir l’original.
