Hi ha dies històrics en què tot el món consulta el BOE. Un estat d’alarma ben bé mereix que entrem al butlletí per veure què està passant.

La constitució espanyola de 1978 ens parla de tres situacions especials en què per determinades circumstàncies l’statu quo es veu modificat. Cada una d’aquestes situacions limita una sèrie de drets que s’adapten al fet ocorregut. Aquests són l’estat d’alarma, excepció i setge.

Per fer front el COVID-19, el govern de Pedro Sánchez ha posat en marxa mitjançant un decret (el nom de la norma quan la fa el govern) una situació excepcional que s’estendrà almenys 15 dies.

Aquest decret nomena a quatre ministres com a autoritats delegades del president, que prenen les decisions en l’àmbit estatal i que van canviant segons passen les hores.

Als habitants ens confina a casa i només podem eixir per fer la compra necessària i passejar al gos. I si d’ací a 15 dies seguim igual, el govern portarà aquestes mesures al Congrés dels Diputats per poder seguir amb aquesta situació excepcional.

Fins ací tot sembla correcte. Lluitem contra el virus i evitem que es propague per tot el territori gràcies al confinament i a coordinar tot des del ministeri de sanitat.

Però… Sempre hi ha un però. Les competències en matèria de Sanitat són de les comunitats autònomes i les acaba de subsumir el ministeri. Fins quan? Fins que la situació millore, però després tornaran a ser igual? És açò un 155 encobert?

Parlem clar, a la Xina van tancar una província sencera quan els casos van augmentar, la de Wuhan. Quan ací començaren els primers casos, les comunitats autònomes començaren a actuar en la mesura de les seues competències fins que va vindre el caos. I el caos va vindre des de Madrid. Perquè quan es van tancar els centres educatius a la capital i es va deixar caure que vindria una quarantena, moltes de les persones que viuen allí se’n van anar a la segona residència sense tindre en compte que eren transmissors.

Gràcies a això, es registraren els primers casos a les ciutats costaneres. El president de Múrcia es va veure obligat a confinar ciutats costaneres, al País Valencià els casos a pobles que no tenien infectats eren de madrilenys que havien vingut. Inclòs el 112 va haver de fer un tuit per avergonyir a aquelles persones que se n’anaren a la muntanya per passejar.

És a dir, cada comunitat estava prenent les seues mesures, recordem el confinament d’Igualada i quatre municipis per l’aparició de 10 casos, quan l’estat ha dit el famós, ‘quita que tu no sabes’. I quan el govern ha actuat per al conjunt del territori ens hem quedat gelats.
Tot açò per no tancar Madrid. Mentre diuen que ho passarem units. És a dir, tot el país a la vegada perquè no cap al seu cap tancar la comunitat en més casos per evitar que la resta passe pel mateix. Centralisme fins i tot en açò.

Encara no hem arribat a la cimera de la corba i es preveuen uns dies llargs i durs. I en aquests moments, parlar de les errades del govern no ajuda en res. Ho sé.

Però hi ha decisions que prenen que no entenem. Perquè hem vist com altres països han fet front a aquesta situació de manera diferent, com Itàlia no va confinar la part nord del país i acaba tot el país igual. Com Corea del Sud sí que ha aconseguit reduir el nombre de casos, com Dinamarca va tancar tot amb només quatre casos i com Alemanya ha sigut la primera a dir que tancava les fronteres i no seguia l’acord de l’espai Schengen.

Quan tot passe, veurem si les competències tornen. I si el govern ha estat a l’altura de les circumstàncies.