Per fi, encara que setmanes massa tard, el govern espanyol ha decretat el confinament per tota Espanya, i el tancament de totes les activitats que no calguin per les necessitats bàsiques. La manera d’anunciar-ho (el 28.03) i els seus detalls demostren com és de fons el desconcert dels governants espanyols.
Encara el dia abans, el 27, (han deixat filtrar funcionaris del govern basc), funcionaris de l’oficina del cap de govern espanyol, i en nom seu, van contactar el govern basc per saber si es podria comptar amb el seu suport per impedir el confinament total. Només 24 hores després, però, Pedro Sánchez anunciava aquest confinament en una locució per TV, en la que que aquest anunci significativament no era a primer lloc, sinó que era dominada per les seves queixes sobre la manca de solidaritat d’alguns governs europeus. Les mesures tampoc havien d’entrar en vigor el dia següent, diumenge, sinó que no havien de començar fins dilluns, cosa que vista la gravetat de la situació és difícil de comprendre.
Incomprensible (fins i tot kafkià) va ser també la resposta de la ministra espanyola de finances a preguntes dels periodistes de per quin motiu el govern no havia permés el tancament d’algunes regions (com havia demanat Catalunya). I què va dir la senyora ministra? Que no tenia sentit d’aïllar regions, perquè “a causa de la mobilitat, gent d’altres regions també hi entrarien”. Hom es pensa que és un acudit sense solta, però malauradament no ho és.
Però, amb confinament o sense el treball del govern Sánchez en aquesta crisi és senzillament llastimós. El ministeri central de Sanitat és pràcticament un embolcall buit, ja que d’acord amb la constitució, el sector sanitari és competència exclusiva de les regions. Aquestes disposen de l’experiència i de la infrastructura necessàries mentre que el ministeri a Madrid no té cap de les dues coses., i pràcticament només serveix per recollir les dades de les regions i passar-les als gremis internacionals competents. I per això va poder posar-se com a ministre de sanitat un polític sense la més mínima capacitat per a aquest lloc. Això, en la crisi, s’ha revenjat, entre altres coses amb la compra a Xina de 600.000 unitats de proves inservibles (sembla ser que era una “ganga” d’una dubtosa empresa xinesa). Ara passaran setmanes abans que, de mica en mica, vagi arribant a Espanya material nou i la xifra de morts seguirà augmentant imparablement. El ministre també havia prohibit a les regions que compressin elles el material que calia, amb l’amenaça de confiscar-ho si calia.
I seguim: la capacitat dels hospitals públics espanyols ja és al límit i el govern ha anunciat amb gran aparell propagandístic, la construcció a càrrec de l’exèrcit d’un nou hospital d’emergència. Però molts hospitals privats (privatitzats per governs espanyols anteriors) estan buits i podrien ser requisats pel govern en aquesta situació crítica. Perquè no es fan servir aquestes capacitats disponibles és un punt més a la llarga llista d’incompetències d’aquest govern malferit.
Al diari El País, normalment una publicació lleial al govern, ha sortit una informació que hom li ha filtrat, segons la qual la xifra oficial de morts només conté la mort de malalts que han tingut un test positiu, però que en realitat a algunes regions la xifra és més alta (segueix l’enllaç a un article de Ralf Streck)
També les mesures d’ajuda financera a la població són miserables. Les associacions d’autònoms (professions lliures i petits comerciants) han demanat un ajornament del pagament d’imposts i de quotes socials, de dos mesos (o fins i tot fins el juliol). Ha estat denegat. Hom pot demanar crèdits per poder fer aquests pagaments, però això dura molt més i és més complicat que un senzill ajornament per part de l’estat. També s’havia dit que cap treballador podria ser acomiadat a causa de la crisi, però ara resulta que sí que poden ser acomiadats, només amb una indemnització una mica més alta que la normal.
De l’esclat de la pandèmia no n’és responsable cap govern europeu. Però per la reacció a la crisi i per les mesures que s’hagin pres o s’hagin negligit, sí que ho són. I vindrà dia que molts polítics se n’haurien de responsabilitzar davant dels tribunals. Sobretot a Espanya, on la població mira cap a Alemanya amb enveja.
Traducció de l’article en alemany publicat al blog personal de l’autor. Aquí pots consultar l’original.
