[El coronel Chabert – Honoré de Balzac – l’Avenç. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret]
Per la genialitat i la celeritat amb què va omplir pàgines i pàgines de novel·les de tota classe, Balzac és un dels homes incommenisurables de la literatura francesa. És gairebé impossible separar la seva realitat de la fantasia, perquè tot ell era la ficció que va crear. La solitud del seu altell parisenc i les jornades de 14 hores davant l’escriptori ens expliquen que visqué més hores pels seus personatges que per ell mateix. Les relacions més íntimes les tenia amb els seus creditors, dels quals fugia pels racons de tot París per guanyar uns dies de marge que sempre li quedaven curts. Visqué constantment ofegat pels deutes i gairebé sempre escrigué per pagar-los, però sembla que tenir la fantasia pressupostada al detall no causava cap estrall al seu talent. El seu ajudant conta que passava setmanes sense sortir de casa, cobert amb la seva mítica bata d’escriure, passejant amunt i avall. Quan un dia picà a la porta per portar la correspondència, Balzac sortí bramant i plorant: “la comtessa ha mort!”; referint-se, naturalment, al personatge que l’acabava d’abandonar. El geni només vivia pels éssers que inventava. Del seu caràcter vanitós i solitari, Zweig ens diu que té “la seguretat i la despreocupació d’una persona lleugerament èbria”.
Balzac ho va imaginar tot, fins al punt d’haver de rescatar un viu d’entre els morts per tal de crear un personatge. El coronel Chabert és la història d’un malaguanyat coronel de la guàrdia Imperial de Napoleó que és donat per mort a la batalla d’Eylau contra les tropes russes. Però Chabert ha sobreviscut d’un letal tall al cap i ressorgeix, passada la batalla, mig inconscient d’una muntanya de cadàvers. Pobre i malalt, torna a París per recuperar la dona i la fortuna. Però quan arriba a la ciutat tothom el dóna per mort, i les portes on truca se li van tancant a cops secs. Poc s’espera, a més, trobar la seva dona casada amb un altre, essent comtessa de Ferraud i mare de dos fills. Per a desgràcia del militar, la Restauració ha estroncat la seva idea de pàtria i el coronel es veu obligat a barallar-se amb la justícia civil, ell que només havia conegut la destresa de la justícia militar, “que actuava amb rigor, sense miraments”. Hyacinthe Chabert acabarà descobrint dolorosament els motius pels quals els morts no poden tornar encara que ho vulguin. El món social i judicial pesa sobre el seu pit com un malson: expulsat de la vida pública, se sotmet a un interminable tracte de procuradors i advocats per intentar ser novament reconegut entre els vius.
Però, com sempre, Balzac (i Chabert) topen amb les seves tres perdicions: els diners, la justícia i les dones. Balzac parla sempre de diners amb una minuciositat i un rigor que ell mai sabé aplicar-se, i pel que fa a la justícia sap que “quan un home cau en les seves mans, ja no és sinó un ésser moral, una qüestió de dret o de fet”. I Balzac, com és habitual, – aquesta vegada a través de la comtessa Ferraud – utilitza la seva habilitat per deixar les dones com autèntiques bruixes. S’esdevé que la falsa vídua de Chabert no vol saber res del seu antic coronel. La comtessa, vanitosa i frívola com totes les altres, és capaç d’enganyar al coronel amb vils arts femenines. El manipula jugant a fer-se la desvalguda, fins que el bon home cedeix i deixa de lluitar sense reclamar un cèntim de la fortuna que ella li deu. El pobre coronel, traït per l’amor i la llei, es veu aquesta vegada “sota els vius, sota d’actes, sota fets, sota la societat sencera, que vol tornar a enterrar-me sota terra”. Així es proposa trobar consol en la misèria. Al cap i a la fi, “què poden fer els desafortunats? Estimar, això és tot.”
El llegat de Balzac és tan immens que quan Rilke va veure l’estàtua que Rodin havia erigit digué que hi trobava una cara efervescent de creació: una mirada intensa, èbria de tant mirar. A l’estàtua de Rodin s’hi mostra el Balzac de la feina impertorbable, el de la cara alçada davant la dificultat de la vida i les seves incessants batalles. No trobarem cap home en bata – fins i tot esculpit – que desprengui tanta autoritat com Balzac.
