“No he tingut mai cap maldecap que no s’hagi dissipat amb una hora de lectura”. Això asseverava el gran Montesquieu. Crec que aquest criteri l’hauríem fer servir en tota mena d’activitat cultural o artística – a tota mena d’art – que elevi l’esperit humà. La lectura no és només un revulsiu per elevar-nos, sinó també una medicina per amorosir i curar moltes hores amargues o feixugues. El cultiu, l’escolta, la visió contemplativa i l’admiració per qualsevol de les vertaderes arts resolen problemes i maldecaps. Essent totes les arts les més altes i belles formes d’expressió humana – com una sobreabundància de la riquesa interior de l’ésser humà – naturalment seran sempre el millor remei per als moments difícils.
Hem experimentat que el seu contacte – el seu frec a frec – ens enlaira per damunt dels problemes quotidians, tot i que no els resolgui immediatament o definitivament. Sabem també que – Blas Pascal “dixit” – “totes les obres mestres plegades, és a dir tot l’art, tota la poesia, tota l’arquitectura, tota la gran ciència artística,…d’elles no en ve automàticament la plenitud de vida sobrenatural, ja que aquesta es troba en un tercer i més elevat ordre”, el de Déu. Ara bé, tampoc totes aquestes obres no poden ser vistes o viscudes com quelcom d’afegit o superficialment juxtaposat, ja que les obres artístiques – pel camí de la participació, en l’ésser, en la veritat, en la bondat, en la bellesa i en la unitat de l’Absolut – ens condueixen cap el seu origen, cap el Creador. Com molts altres béns humans, en l’ordre natural, ens preparen i ens menen envers al més gran i definitiu ordre, cap el qual està adreçada tota criatura humana. De fet, tots els béns creacionals participen de la bondat original i s’han de saber aprofitar com a mitjans per arribar a la plenitud desitjada. Hi ha una relació estreta entre “creació” i “recreació”, malgrat les febleses i els errors humans que ens en puguin separar, voluntàriament o no.
No hem d’oblidar tampoc que l’home és espectador – oient i vident – de tot l’univers, ja que aquest conté un caire o significat “verbal”: l’home contempla i escolta tota la creació, l’admira i la recrea per portar-la cap a la seva perfecció. En aquesta escolta amorosa, espiritual i material alhora, sorgeix la creació artística i es desenvolupa el seu coneixement i cultiu, fruint de totes les resplendors espectaculars que emet una Veritat, Bondat i Bellesa que ell mateix no s’ha inventat sinó que les ha rebut graciosament. En una conferència sobre art i bellesa, el ponent feia unes reflexions sobre la música i deia que l’art musical “obre la persona a l’emoció, la racionalitat i l’amor. La música aixeca des del crit tel·lúric fins a l’anhel inacabable dels humans”. Per aquesta raó, tant els clàssics grecs com els fautors del “quadrivi” medieval, veieren com la música – arrelada en la matemàtica -, la gramàtica, la retòrica i la poesia esdevenien un cant melòdic i polifònic, un preciós treball i una pregària alhora.
La llàstima, però, és el fet que totes “les arts” poden “no ser” essencialment vertaderes perquè s’han desvirtuat o desencaminat: ens poden portar també per viaranys de baixesa o degradació moral. Com totes les coses finites, també les arts són fràgils i poden degenerar fins a expressar la maldat humana. Per això cal fer un esforç de vigília, un constant treball, tenir afany i il·lusió per renovar coneixements i millorar aptituds, fer servir la voluntat, exercir la traça, cultivar l’estudi i mantenir-se en la perseverança per tal d’acostar-se a l’ ”ésser”, a la “bellesa”, a la “bondat”, a la “veritat” i a la “unitat”, que marquen el clar camí de la transcendència.
Parlant dels “maldecaps de Montesquieu”, recordo un bon amic que quan tenia problemes es deia a ell mateix: “No et queixis, que d’altres ho estan passant pitjor. Mira els contrastos; esguarda la plenitud, la bellesa, l’amor, la perfecció, la bondat, la generositat, l’amistat, l’esperit de servei de moltes persones que t’envolten…Mira, sobretot, envers l’Home-Déu tot ho il·lumina”. I afegia: “Esguarda els móns millorats amb el pas del temps…contempla la bellesa en l’art, en la literatura, en la música, en tota la naturalesa – tot i que en molts casos és fugaç i temporal – i hi veuràs de seguida l’empremta divina, aquesta continua participació de tot el que és just, bell i bo. Llavors arribaràs també a veure molta bellesa en l’ànima de la gent que t’envolta i descobriràs la bondat en el cor de molts humans; et fixaràs en la seva rectitud de ment, en el fet que es desviuen pels altres; coneixeràs la plenitud de l’amistat i la perfecció en el treball…; fins i tot, en la mort hi trobaràs formosor, ja que la mort és bella en la mesura que ens adreça cap a la Plenitud”.
El contacte amb la bellesa de les diferents arts sol millorar – repeteixo – el nostre esperit perquè l’alleuja de tensions, de mals físics o morals, de penes i dolors, de preocupacions supèrflues. Ensems la seva contemplació enlaira les mires, el seny, els bons propòsits, el benestar interior… A més, la bellesa trobem per tot arreu: en la natura – boscos, muntanyes, arbredes, rius, valls, selves, deserts; en el firmament, en la nit callada dels estels fulgurants…; en l’art, en la música, en la literatura.., i per damunt de tot, la trobem en l’home bo, generós, treballador, servicial, comprensiu…
Les arts tenen una relació directe amb la bellesa del cosmos. Tenim la sort que posseeixen un llenguatge universal i assequible. Són la millor projecció de la racionalitat de l’ànima i de la seva espiritualitat. Des de la raó – i des de la fe – les arts són sobretot expressió de la bellesa d’Aquell que és per si mateix Subsistent i Exemplar de tota altra bellesa. Si intentem seguir aquest camí viurem feliços i amb pau interior, per molt limitats que ens veiem a causa de la nostra fragilitat i caducitat. Caldrà esforçar-se per mantenir una esperançada il·lusió a l’hora d’acostar-se sempre un xic més al “Pulchrum” (la Bellesa) per essència. Si l’art és la millor forma d’expressió humana…si és una sobreabundància gratuïta de la riquesa interior de l’ésser humà, és perquè respon a la transcendència esmentada. Es pot afirmar – com escrivia Hilari de Poitiers – que la raó de tot això és “perquè Déu és mestre de Bellesa”.
La bellesa humana és realment un raig, una espurna de llum divina. En tot ésser creat hi trobem l’empremta del seu autor que hi deixa la seva resplendor. Un personatge de la novel·la “L’Idiota” de Dostoievski, diu que “la bellesa salvarà el món”. En aquest sentit, Joan Pau II – “Carta als artistes” – comentava que l’escriptor rus pensava en la Bellesa creadora, en el Logos. I deia que la “bellesa és clau del misteri i crida al transcendent…i a somiar el futur”, tot i que la bellesa de las criatures no satisfà del tot. Per això aital fet suscita una arcana nostàlgia divina…Un enamorat de la bellesa com Agustí d’Hipona sabé interpretar de manera inigualable aquest fet: “Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar!”. També el Papa polonès féu una al·lusió a la dona contemplada per Dante en el Paradís com la “d’una gran bellesa que alegrava els ulls de tots els altres”.
