En els anteriors articles he parlat molt de la bellesa de les arts diverses i vaig acabar amb aquelles precioses paraules del sant i poeta castellà, Joan de la Creu: “La sombra que hace al alma la lámpara de la hermosura de Dios será otra hermosura al talle y propiedad de aquella hermosura de Dios…Gusta (el alma) la gloria de Dios en sombra de gloria que hace saber la propiedad y talle de la gloria de Dios”. Ell parlava sobretot de la bellesa interior, la de l’esperit humà, la de la rectitud de cor i de ment.
Ara l’ultima digressió sobre la bellesa la faré des del més alt punt de vista, des de la contemplació del “Pulchrum” diví – inspirant-me en el Papa Ratzinger, Benet XVI, i manllevant-li unes paraules que adreçà a 260 artistes, farà cosa d’un mes. Els parlà sobre la bellesa i el cultiu de les seves arts. Aquests artistes eren representants del seu bonic món, del gran món artístic internacional. Entre ells hi havia escriptors, cantants, músics, pintors, arquitectes, artistes del teatre i del cine, homes i dones de totes les nacionalitats i creences. Tots tenien un comú denominador: l’amor a la bellesa per mitjà del cultiu de cadascuna de les seves especialitats que, com es lògic, estimaven moltíssim.
Digué el Pontífex: “Què és el que pot tornar a donar entusiasme i confiança; què pot encoratjar l’anima humana a trobar el camí, a aixecar la mirada cap a l’horitzó, a somiar una vida digna de la seva vocació? No és potser la bellesa?” “L’experiència del que és bell, del que és autènticament bell, del que no és efímer ni superficial, no és accessori o una cosa secundària en la recerca del sentit i de la felicitat, perquè aquesta experiència no allunya de la realitat, més aviat porta a afrontar de ple la vida quotidiana per alliberar-la de la foscor i transfigurar-la, per fer-la lluminosa, bella”.
La bellesa es troba – com Benet XVI explanava – en totes les mostres de les vertaderes arts i provoca una “sacsejada saludable en l’ésser humà”, un enlairament que el fa “sortir del seu egoisme”, en participar d’una estètica que l’atrau cap endalt i el perfecciona. La bellesa, en conseqüència, el menarà cap a la generositat, el despertarà “obrint-li els ulls del cor i de la ment, posant-li ales, empenyent-lo cap amunt”. Al bell mig del discurs, Benet XVI cità Dostoievsky, el qual escriví aquelles tan conegudes i il·luminadores paraules: “La humanitat pot viure sense la ciència, pot viure sense pa, però sense bellesa no podria continuar vivint, perquè no hi hauria res a fer al món. Tot el secret està aquí, tota la història és aquí”.
Constatà el Papa, davant dels artistes convocats, que “massa sovint però, la bellesa de la qual es fa propaganda és il·lusòria i fal·laç, superficial i enlluernadora fins a l’atordiment i, en lloc de desvetllar els homes i obrint-los horitzons d’autèntica llibertat, empenyent-los cap amunt, els empresona en ells mateixos i els fa ser encara més esclaus, traient-los l’esperança i l’alegria”….Això pot passar, continuava dient Benet XVI, quan la Bellesa no ens encamina cap a la veritable transcendència, “cap al misteri últim, cap a Déu”. Per tant el camí de la Bellesa, per tal que aquesta s’acosti a la plenitud, requereix “un recorregut artístic estètic i un itinerari de fe, de recerca teològica”. Ho digué volent ser molt clar, pel que fa tant a la necessitat que tenen els artistes de la Bellesa i Bondat divina com també per les conseqüències que té això per a l’art en general; i els animà en aquest sentit dient-los: “No tingueu por de relacionar-vos amb la font primera i última de la bellesa, de dialogar amb els creients, amb els quals, com vosaltres, se senten pelegrins en el món i en la història envers la Bellesa infinita”…”La fe no treu res al vostre geni i al vostre art; és més, els exalta i els nodreix, els anima a travessar el llindar i a contemplar amb ulls fascinats i colpits la meta última i definitiva, el sol sense crepuscle que il·lumina i fa bell el present”.
En definitiva, tornem de nou a l’afirmació dostostoievskiana que “la Bellesa salvarà el món”. Hi creiem vertaderament? Ens adonem que l’alegria, la veritat, l’ordre, l’harmonia i l’amor estan íntimament units, per una banda, i condueixen al gaudi humà material i espiritual, per l’altra? S’ha escrit que “la veritat és bella per ella mateixa”. La veritat sobre Déu, sobre la creació, sobre l’home, sobre el móns animal i vegetal, muntanyes, turons, mars, rius, valls, boscos, camins… – com argumentava Agustí d’Hipona la passada setmana – ens ho fa veure tot bell, si no ho hem fet malbé i ho sabem interpretar correctament. L’experiència és clara i és molt trist poder comprovar com malbaratem tantes vegades la grandesa i la bondat de la bellesa que hi ha en aquest món.
