La meva mare va morir el dia 24 de desembre i varem donar-li sepultura el jorn de Nadal.
Sempre m’havien agradat les festes nadalenques, però des d’aquell any les esperava angoixada. Els dolorosos records em portaven als dies tristos de la mort de la mare, però tenia dos fills petits i no els podia treure la il·lusió de fer el pessebre i l’arbre. M’empassava les llàgrimes perquè ells no endevinessin la meva tristesa.
Uns anys més tard vaig conèixer la To (Concepció), a través de la meva filla, que anava, com a voluntària, a un centre de persones amb disminució. La To és paralítica cerebral i no coordina els moviments del seu cos. L’únic que tenia normal, al contrari de l’aparença, era el cervell. Un cervell privilegiat que copsava al moment tot el que li explicaves.
La To viu condemnada en una cadira de rodes. El seu cos es troba descontrolat, la seva parla costa d’entendre i no pot ni agafar un got d’aigua quan té set. Però té un optimisme i energia sorprenents.
La meva filla va pensar que em convenia conèixer-la. La To estudiava història de l’art i necessitava voluntaris que li llegissin els textos. Els hi gravaven per desprès poder-los reproduir, estudiar i retenir a la memòria. Em va portar a casa seva perquè els dimarts anés a fer de lectora, gravant en una casset el text que després ella anava interioritzant.
I així vaig conèixer i estimar la To. Alguns dies, desprès de la lliçó, i mentre progressava en la carrera, anàvem a berenar o a visitar un museu, o ens quedàvem al seu humil piset, on vivia amb la seva mare, vídua, canviant impressions.
A poc de tractar-la, vaig adonar-me que era una noia coratjosa, que detestava la pietat, que volia mirar la vida amb optimisme i que no suportava que la menystinguessin per la seva discapacitat.
La vigília de Nadal d’aquell any va ésser diferent. “Prohibit pensar en tristeses” va dir-me la To. Varem fer un pessebre i un arbre entre tots els que col·laboràvem en la lectura i gravació de llibres de text i sota les seves ordres anàrem posant figures i boles on ella ens deia. Va quedar magnífic. Varem cantar nadales que la To escoltava amb el seu somriure maliciós i no van faltar torrons. La vigília de Nadal en una casa humil, però plena de humanitat, tots ens sentíem feliços. Jo, com li havia promès, vaig teixir-li un jersei de llana color cru amb trenes que li quedava perfecte. Ningú trobava l’hora de marxar. Eren uns moments de felicitat que perdurarien.
Des d’aquell dia, cada Nadal, quan apareix la melangia me’n recordo de la To i del seu lema” Prohibit pensar en tristeses” i dono gràcies a Déu, amb la meva família, per tot el que m’ha donat.
Cal dir que la To va acabar la carrera d’història de l’art a la universitat de Barcelona i s’ha independitzat de la seva mare. Ara viu en un pis tutelat amb altres persones amb disminució i és un exemple de voluntat de superació per tots nosaltres.