Victor Hugo afirmava que “l’art no sols ha de cercar la bellesa sinó el bé”. S’ha dit també que “la pràctica de la veritat comporta no solament un plaer espiritual i gratuït sinó també bellesa i bondat moral”. De vegades m’he fet la següent reflexió: ens preguntem en quina mesura hi ha un estret lligam entre estètica i ètica, ja que una clara forma de bellesa essencial és el bé i la bondat? Les accions que la gent qualifica – amb molt d’encert – de “lletges” ho poden ser en aquest doble sentit: moralment i estèticament? S’intueix fàcilment que la immoralitat sempre és lletja, barroera, grollera o fastigosa. I que, en canvi, la bondat moral, que es manifesta en la rectitud de vida, de costums, de parla, d’obres, de gestos…, és sempre bella. A més, la bondat l’hem de relacionar estretament amb la llibertat i a la veritat. Totes les bones accions, lliures i essencialment vertaderes, són també belles des del punt de vista estètic, tot i que no destaquin, per la raó que sigui, cara al gran públic. Hi són, fins i tot, en qualsevol ambient social per molt corrupte que es trobi.
Afirmem els cristians que en Déu és tot U, Ver, Bell i Bo. Això també s’hauria de reflectir ordenadament i harmònicament en totes les coses creades, començant per l’home com a imatge i semblança de Déu. Aquest vertader ordre, ple d’unitat, equilibri, bellesa i bondat es troba inserit en la mateixa naturalesa creada. La persona humana, amb tots els dons rebuts graciosament, hauria de destacar dins d’aquest ordre i ho hauria de manifestar a l’hora de viure el treball, la família, la vida social, perquè tot ésser humà es troba capacitat per rebre les ajudes necessàries i convenients a fi d’assolir tot el que hi ha de bell, de ver i de bo. L’home, a més, intueix que tots els dons que tenen l’origen en el Creador són “estèticament” rics en bellesa, en veracitat i en bondat i que qualsevol do d’aquest estil purifica l’home i el fa millor i més bonic. La Veritat i la Bondat no es poden separar, ontològicament parlant, i tenen tota la força per fer-se presents en qualsevol conducta humana, la qual, llavors, es podrà qualificar també de bella. La persona bella és l’ “agraciada” i les activitats bones són belles i vertaderes.
Les arts, de les quals parlem, tenen un contingut espiritual – estètic i ètic – molt fort. La música, la literatura, la pintura, l’escultura, el ballet, etc. es poden degustar amb aquest sentit de plenitud perfeccionadora. A més a més, es poden exercir lliurement i gratuïtament en tot moment: la història té suficients mostres de la seva forta influència sobre els éssers humans i de com actuen amb la seva gran força enlairadora. Les arts no són pas entelèquies etèries o desdibuixades que poden esfumar-se en un no-res, sinó realitats que commouen sentiments, creen emocions, reposen el cos i perfeccionen l’anima. Val la pena dedicar-les-hi temps i espai, tot i que no tothom n’hagi de ser un expert o un actiu cultivador pel que fa a un nivell creatiu.
L’art no només civilitza la vida cultural col·lectiva, sinó que eleva l’intel·lecte i mou la voluntat cap a la perfecció personal. Per això el “cultiu de les arts” ens encamina envers la bondat, la veritat i la bellesa, de les quals se sent receptor l’ésser humà. El fet d’estimar la literatura, la música, la pintura,…- encarnada en museus, biblioteques, sales de concert, etc. – perfecciona i millora la persona, eleva veritablement l’esperit, fa efectius els dons que ens vénen de dalt. Així, les anades a les exposicions, als museus, als concerts…, la lectura quotidiana de les obres clàssiques ens porten a considerar sossegadament tota la bellesa terrenal i tota la seva potencialitat creativa. Cada dia veiem més clar que totes les arts – “ut pictura poesis” escrivia Horaci, “com la pintura és la poesia” -: la pintura, l’escultura, la música, la dansa, la literatura…són formes de transmetre bellesa per tal de gaudir joiosament de la vida. De vegades, la bellesa ens pot fer plorar d’alegria emocional, ennoblint sentiments. Recordo encara l’emoció – no dic pas “fins a arribar al plor” – quan vaig visitar l’exposició temporal al MANAC sobre l’art romànic i la Mediterrània. Allà es trobava el bo i millor del romànic català, del italià de Pisa, i del francès dels voltants de Tolosa. En tot s’hi contemplava unitat i bellesa, amor a l’art i a la pàtria. Hi havia peces magistrals del Mestre de Cabestany i de molts altres artistes; obres clàssiques de l’Edat Mitjana, de la Itàlia central, del Llenguadoc, de diversos llocs – dels monestirs Sant Pere de Rodes, Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Ripoll, Sant Sernin, Lucca, Pisa, de diverses catedrals i basíliques; el conegut “Volto Santo”, algunes Majestats i Crucifixions, la Creu pintada de Pisa -…; en fi tota una meravella aplegada i de corprenedora bellesa. En tot hi trobava els elements essencials de la bellesa: l’harmonia i l’ordre, la tranquil·litat espiritual. Hi havia “bondat” en totes les peces. I ara, tenim una magnífica exposició, al mateix lloc, on podem repetir la joiosa experiència: la titulada “Convidats d’Honor” en commemoració del seu 75è aniversari, que presenta peces mestres de gran valor i qualitat.
Què succeeix, però, de vegades? Que una persona humana – concreta – que hauria de reflectir tota aquesta plenitud existencial de la veritat, la bondat i la bellesa en l’art, no ho fa perquè no s’inspira en el seu origen. Els homes que haurien de manifestar sempre bellesa, bondat i veracitat en la conducta i en les diferents activitats materials, s’esgarrien voluntàriament en el camí traçat per Déu. La bondat i la veritat creada que portaven en el seu si – i que els adreçava cap a la millora – es desdibuixen. Escrivia Agustí d’Hipona: “Els homes van a contemplar amb admiració les altures de les muntanyes, les ones del mar, els amplíssims cursos dels rius, l’amplada de l’oceà i el gir dels estels…però es deixen d’admirar ells mateixos i ja no se’n meravellen”…”El llibre de la Saviesa diu que els homes davant el foc, l’aire, el vent lleuger o l’òrbita dels astres, l’aigua impetuosa, els estels lluminosos del cel, s’esgarriaren quan tot això tingueren per déus i senyors del món. Si els cregueren déus, encisats per la seva bellesa, que sàpiguen quant més bell no és el Senyor d’aquestes coses; és ell, origen de tota bellesa, qui les ha creades…Perquè de la grandesa i la bellesa de les criatures, venim a contemplar, per comparació, el seu autor”. No fent cas, doncs, de la procedència divina, alguns que conreen les arts i altres camps creatius – com pot ser la investigació científica amb els grans continguts de veritat que comporta – no paren esment en la bellesa i en la bondat que hi ha inserides, i per manca de rectitud de vida o d’intencions, presenten “lletjor”, ja sigui objectiva o subjectiva. Llavors és quan succeeix que no tot cultiu de les arts perfecciona.
En conclusió, el treball artístic ben cultivat, ben format i delicadament educat, és realment un camí per arribar a aquella “plenitud definitiva”, a la qual es referia Blas Pascal en un dels seus pensaments. I si a través de les coses creades podem conèixer el Creador i essent l’home la més perfecta i bella criatura – ’l’home, aquest ésser portentós’ com feia dir a Antígona, l’escriptor grec Sòfocles -, aleshores el camí de la plena elevació és cada dia més a prop i més fàcil.
Acabo amb unes paraules de Sant Joan de la Creu: “La sombra que hace al alma la lámpara de la hermosura de Dios será otra hermosura al talle y propiedad de aquella hermosura de Dios…Gusta (el alma) la gloria de Dios en sombra de gloria que hace saber la propiedad y talle de la gloria de Dios”.
