L’any 2012 es va publicar per primera vegada en castellà un recull de textos colpidors: El pueblo en guerra. Testimonios de soldados en el frente de la Primera Guerra Mundial (Hermida Editores), de Sofia Fedórchenko (1880-1957). Al llibre, que no es pot llegir sense tenir al cap els conflictes bèl·lics que ara mateix fan tremolar el cor, hi ha una nota introductòria del pensador Elies Canetti i un pròleg de l’estudiós Jaime Fernández, que situa aquest treball de camp de Sofia Fedórchenko en el seu context.
Aquest llibre testimonial, editat l’any 1917 amb èxit a Rússia, va cridar l’atenció d’escriptors europeus de la talla de Thomas Mann i d’Elies Canetti, del qual ell mateix escriu en la nota que acompanya aquesta traducció del rus d’Olga Korobenko: «Ahir vaig llegir –una vegada més després de molt de temps- un dels llibres més sincers que conec. Fa cinquanta-tres anys que tinc El rus parla [és el títol original d’aquest llibre], apunts d’una infermera, diàlegs que va sentir en boca de soldats ferits en un hospital al front, entre el 1915 i 1916. Tot és d’una gran veritat i sona com la millor literatura russa que un estima». La literatura de Dostoievski o de Tolstoi en boca de soldats analfabets que no sospitaven que les virtuts de la llengua no només són pròpies de l’escriptura sinó també de l’oralitat a l’hora de relatar els fets que amb bona intuïció va recollir Sofia Fedórchenko sense que els soldats ho sabessin, acostumats com estaven a veure-la escriure els seus apunts mèdics. Altrament, potser per vergonya o per posa beneita, no haurien mostrat amb tanta naturalitat el que en altres circumstàncies haurien callat o vestit amb fatxenderies per fer-se el milhomes.
Que els apunts siguin petites joies d’expressió oral ara escrita no vol dir que no siguin d’una extrema cruesa, ja que, com diu Canetti, hi «figuren totes les maldats que els homes poden dir sobre les dones [tinguem en compte una època en què en alguns llocs de la Rússia profunda la dona era menys considerada que una vaca], infinitat de pallisses, baionetes, borratxeres, nenes destrossades pels cosacs; en acabar-lo [el llibre] un se sent terriblement oprimit, és la imatge de la Primera Guerra Mundial més fidel i veritable que conec».
Les opinions recollides a El pueblo en guerra (en realitat només parlen soldats, en els nostres dies en podríem recollir fins i tot d’infants), estan ordenades en vuit capítols: com anaven a la guerra, què pensaven de les seves causes i de la instrucció que van rebre, què va passar a la guerra, com eren els comandaments, com eren els companys, com suportaven les malalties i les ferides, què deien dels enemics, què recordaven de casa seva i, per últim, què opinaven de la guerra. Els capítols, que mereixen ser llegits amb atenció, tal vegada haurien fet enrere els entusiasmes extremistes que van provocar la nostra Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, i totes les altres guerres fins arribar als nostres dies.
No hi ha res de bo en els testimonis d’aquests soldats russos fins i tot si les expressions són suaus: «un home queda fet un moc», és a dir, perd consistència tant física com psíquica per la por, per tantes nits de no dormir, per les malalties, per les ferides i per la proximitat de la mort dels companys. Precisament, només se salva el capítol dedicat als companys: «Quan em va tocar viure enmig de la guerra –diu un dels relators del llibre-, la guerra es va convertir en casa meva, i tots els soldats en els meus millors companys: i és que estem junts enfront de la mort».
Sí, el dolor lliga perquè ens fa iguals en la desventura. Però el millor llaç és el de l’amor, el de la justícia, el de la cultura. Per aquesta raó, Sofia Fedórchenco, una dona instruïda en el seu temps, arran de la seva experiència a l’hospital de campanya i havent recopilat els terribles testimonis dels soldats ferits, en la dècada dels anys vint va desenvolupar una gran activitat literària que va incloure l’escriptura d’un centenar de contes per a infants potser amb l’esperança d’escampar la bona voluntat d’un testimoni d’aquella guerra: «Ningú no vol continuar lluitant, si de cas un boig perdut…», diu un dels testimonis. Això és una guerra: la bogeria d’un i d’uns quants, amb el gran perill que la víctima esdevingui el victimari de demà, «alguna cosa d’això es resumeix en el conflicte d’Israel i Gaza», com de manera tan terriblement lúcida afirma avui dia l’historiador i assagista David Rieff.
