És veritat: la Via Catalana cap a la Independència ha sigut un èxit. En tots els sentits. Ho ha estat d’una manera tan inqüestionable que fins i tot el ministre d’Exteriors, el valencià no practicant García-Margallo, així ho ha admès. Només els mitjans de comunicació més ultres han gosat negar l’evidència. Parlo, per exemple, de 13TV i el seu quixotisme. Allà on tothom veu uns gegants acompanyats de centenars de participants en la cadena humana, el Sr. Alfonso Merlos hi veu uns maniquins de cartró col·locats a la cadena per omplir forats. En fi.
La cadena humana ha sigut exemplar pel que fa a participació i també pel que fa a l’organització. El segon apartat, però, sí que admet alguns matisos. Al tram 370, on va haver-hi 700 martorellencs, xifra que superava de llarg la que es necessitava, només hi havia un vàter en una caravana. Un vàter que no es veia des del lloc on la majoria vam fer el dinar. Allò va comportar que centenars de persones decidissin orinar allà on bonament podien: regidors d’ajuntament, exdirectors de diaris digitals, patrons de fundacions… Tots units fent força per una pèrdua general de la dignitat. Un inconvenient per a centenars de dones, especialment.
Vet aquí que aquest cronista va notar la necessitat de fer allò que ningú altre podia fer per ell i, en comptes de quedar-se a pocs metres de la carretera, va baixar més i més per la carretereta d’una urbanització, empès per la vergonya. Anava baixant més i més fins que, en un revolt, es va adonar que la part urbanitzada trigava a acabar-se i que no s’albirava cap trencall proper on orinar. Llavors decidí fer la volta i tornar cap a cotes més altes. Ai las! Poc s’esperava patir aleshores el curiós incident de la Diada Nacional a mitja tarda.
Una senyora rossa, d’una edat propera al 50 anys, s’havia apostat al bell mig de la carretera i l’esperava amb els braços fent nanses. Vet aquí què li digué:
—A ti ya te he visto antes. ¿Qué estás haciendo?
Primera precisió: no m’hi havia vist abans perquè servidor era el primer cop en ma vida —i segurament l’últim— que passava per aquell indret. Segona: puc entendre que, davant la marea groga, la senyora em confongués amb algú. Davant del dubte, però, no és millor optar per la prudència i callar? Encara que no estava obligat a respondre, ja que circulava pel carrer, vaig respondre:
—Estava buscant un lloc on pixar.
La dona, que em fitava com si se les hagués amb un delinqüent, em va dir amb aspror una frase que frisava per deixar anar:
—Cuando hagáis estas cosas tenéis que traer un lavabo donde mear y no ir por ahí.
Vaig remugar no sé quina resposta evasiva mentre passava al seu costat. Com que a la casa adjacent havia tret el cap un noi jove i s’hi sentia bordar un gos, vaig fer via cap a la Via. Sense girar la vista enrere. Deixant a l’esquena una senyora que rumiava la seva ràbia, impotència i mal humor.
El curiós incident de la Diada Nacional a mitja tarda pot semblar banal. Però a mi em parla molt a la clara de persones que viuen a la vora i que, quan la democràcia els passa per sobre, no se’n saben avenir. És aquella majoria silenciosa (Soraya Sáenz de Santamaría dixit) que ni és majoria ni és silenciosa. És aquella minoria que es multiplica a La1, La2, Tele5, Antena 3, Cuatro, La Sexta, Intereconomía, 13TV, la Cope, Onda Cero, El Mundo, ABC, La Gaceta, etc. Que també els sentim dia sí i dia també a Catalunya Ràdio i Rac1, TV3 i 8Tv. Aquella suposada majoria és una minoria que no està disposada a admetre la desfeta. No deixa de garlar, se’n riu, amenaça i, per poc que pugui, t’aborda els gossos de la desesperació. Amb la boca plena d’escuma i d’impotència.
