La disciplina quotidiana del dietari. Allò que et passa, que penses, tot allò que veus i contemples. I el que t’envolta, i els canvis d’humor. I tant, que el dietarisme és un gènere literari! A la mateixa literatura catalana en tenim molts i molts exemples. Excelsos i llaminers. I ara mateix tinc a les mans l’article en què Enric Sória comenta, al número 285 de la Revista de Catalunya, el dietari d’Esteve Miralles, “Retrobar l’Ànima”. Em sembla un gran article. No he llegit encara el llibre, ho tinc pendent. La recerca de l’anima. ¿Què significa ser humà? El reducte darrer d’humanitat que és únic en cada ésser, però que també és compartit per tots, en tant que humans. És aquesta, afirma Sòria, la mena de pregunta que ha caracteritzat la tradició centreuropea i aquest llibre de Miralles és tot ell una recerca d’aquella interioritat. Dietari, l’ànima pròpia, autoindagació i recerca del sentit del teu entorn, que és també el de tots. Perquè l’ànima, sigui el que sigui allò que entenguem amb aquest terme, no pot sobreviure en soledat. I tampoc l’ésser humà no pot.
Tot 1 any ocupa el trajecte de Miralles, del 6 d’agost del 2009 al 7 d’agost del 2010. I és un dietari com cal, continua comentant Sòria tot elogiant-lo. Sismògraf que pren nota de les oscilacions interiors de qui escriu i dels moviments que les provoquen. Amics i converses, disquisicions sobre art, apunts d’un viatge a la Toscana a la recerca d’indrets no del tot degradats encara per l’empastifament turístic multitudinari. I és clar que hi ha artifici, i és per això mateix que es tracta de literatura, no pot ser de cap altra manera. Tot allò expressat en paraules és artifici i dir “jo” és mentir, tal com recorda la citació inicial que se serveix de Simone Weil. I és aquesta, també, la gràcia d’un dietari com cal. No tan sols l’itinerari sinó també el paisatge interior, esgarrapades, cicatrius, zones de pell morta. ¿Que què és l’ànima per a Esteve Miralles? Sòria ho explica dient que es tracta de la vida mental de l’individu, la configuració d’un punt de vista i d’una actitud propis, i també compartibles. L’ànima és allò no determinat, un espai de llibertat irreductible i de molta subtilitat interpretativa. I, cosa que em sembla encara més important, recercar l’ànima vol dir combatre tot allò que l’amenaça, aquell excés de relativisme i el seu rerefons nihilista que avui sembla impregnar-ho tot entre nosaltres. Al capdavall, conclou el comentari de Sòria, es tracta no tan sols del que hem arribat a viure sinó de tot allò que hem arribat a creure i a entendre.
