El diner no existeix. Es una convenció . Si al banc tens 18.316€, vol dir que l’estat et garanteix poder exercir transaccions intercanviant aquest import per bens o serveis del un import igual o inferior. Si l’estat desaparegués, del meu diner no en quedaria res. Els avis que van viure la guerra ho tenien clar. La nostra ingènua generació de la santíssima transició, no.
El valor del diner es relatiu ja que els preus del bens i serveis varien constantment. Amb els meus 18.316€ avui puc comprar unes coses i l’any vinent unes altres. L’any 1970 “una pesseta, una piruleta”. Avui, l’equivalent d”una piruleta” pot costar 0,3 € , es a dir prop de 50 pts! Si viatgéssim en el temps cap al futur o cap al passat, no podríem emprar els diners actuals (anomenats avui en dia “ moneda de curs legal”…).
En contra del què la majoria de gent creu, el banc no té guardat el nostre diner físicament. Literalment “juga” amb ell. El deixa per obtenir-ne més. El banc té dret de crear diners! I de la mateixa manera que el crea.. el pot destruir (deixant-lo a qui no el tornarà).
Una forma abusiva de govern instal·lada amb impunitat al capdavant dels estats pretesament civilitzats ha permès els darrers anys la creació desenfrenada de diners . Com a conseqüència, ara toca inexorablement un període de destrucció de diners (la gent que no el torna el diner el fa desaparèixer). Pura i vana cobdícia dels creadors de diner. D’un diner que no existeix!
La crisi del 2008 que sorgeix d’un fort desequilibri monetari durant prop de deu anys (repeteixo, d’una concessió de crèdits abusiva per la vivenda i pel consum), no té un final previsible. Necessitarem sobretot controls . Qui controlarà la cobdícia dels banquers i de les caixes? Qui controlarà la cobdícia dels estats? Qui controlarà la cobdícia dels homes?. Senzill. Tan senzill com prendre mesures aplicant el seny popular:
1.- “ d’on no n’hi ha, no en raja”.
2.- ”qui la fa, la paga”
3.- ”no estirar més el braç que la màniga”
Es a dir:
1.- dir la veritat de la situació bancària (fer com han fet americans, anglesos, francesos, suïssos,…) i donar les autèntiques xifres del forat.
2.- engarjolar als responsables del crac bancari.
3.- establir regulacions i controls bancaris independents del poder polític. Una ONU bancària.
Sembla, però, que per ara les mesures endegades es basen en unes altres dites: “qui dies passa, anys empeny”, “al mal temps bona cara”, “ande yo caliente, y ríase la gente”…i com diu Mn Ballarín, “Deu hi faci més que nosaltres”