Els sobreïx la fel de veure’ns inapel·lables vencedors, i li buscaran la punta que sigui i si no la troben se la inventaran, i ja cal que es calci en Laporta, jo si fós ell m’inventaria una malaltia, que tinguin un sí, però on agafar-se. Ara ens sortiran amb allò de guanyar sense jugar per aigualir-nos la festa, i s’ho faran venir bé per a que soni com allò del Cid que guanyava batalles un cop mort, i creieu-me, és una expressió inconscient d’un desig que tenen (veure’ns morts, no veure’ns campions, naturalment). També ens vindran amb la cantarella de que desvirtuem la competició posant molts nois del filial, però resulta que estem fluixos de defensors, entre lesions i sancions, i ara en Pep i els nois no poden pensar en altra cosa que en Roma, i el tema espanyol ja està liquidat.
Gairebé tots els rècords fulminats, aquest és el fet, i els que queden, a l’abast de fulminar-los en les tres jornades que manquen. El coragret que la setmana passada ens donava el Vilareal ens el va compensar dissabte rebolcant el Madrid al Madrigal, aquest és el fet. L’equip que sense escarafalls, amb la persistència al servei del geni, amb disponibilitat de les individualitats a una idea comuna, amb el just equilibri de cap i cor s’ha fet amb Copa i Lliga, i ara es pren uns dies per a pensar reposadament en el premi gros, no fós cas que ens passés com a Atenes que hi vem anar encara ennuegats d’haver guanyat feia quatre dies, un equip absolutament victoriós bé havia d’anar a Mallorca a celebrar la lliga amb una costellada, que si ningú no s’hi juga res aquest és més un deport que un esport, m’explico? I a manca de tensió competitiva, es relaxen els marcatges amb la mateixa facilitat que es perden passis, i passa que se fan més xuts al ninot dels que comptarien si ens hi juguéssim res.
Relaxem-nos i fruïm del millor Barça de la història, i posats a interpretar presagis no oblidem mai que la temporada perfecte no existeix, però que la imperfecció ja la tenim a sobre: sembla ser que els pericos no baixaran.
