Mira Sostres, hi ha partits que passen a formar part de la teva vida, d’aquells que retrobaràs en mil converses i si et torbes fins i tot aniràs canviant amb el relat, d’aquells que recordes on eres i amb qui quan els vas veure… doncs bé, aquest n’és un.
El noble ibérico adalid ha sortit al camp imbuït de l’esperit de la festa local, cregut, a força de repetir-les, de les seves pròpies consignes testosteròniques, i aquesta ha estat la manera que perdessin com es mereixien: rotundament, inapel·lablement, històricament.
Han guanyat els nostres, han guanyat els millors, doble festa. No sempre passa que el millor guanyi, ja saps allò que ens deia el Mossèn: “llegaron los sarracenos y nos molieron a palos, que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”, i manta vegades el torb i la tempesta, el llamp i el temporal sobre l’ample terrer ens han batut al ras, i la flor de l’esperança, minúscula i tenaç, ha esdevingut única bandera, únic color del nostre somni. Ahir no. Ahir els bons van tenir premi, jugant al primer toc, de memòria, sense més por que els cels se’ls desploméssin sobre el cap, i ens van regalar una victòria memorable per quan vinguin costes amunt i ens sembli que ens manca l’aire.
Alegrem-nos-en i fem-ne festa.
Visca el Barça, que the best is yet to come!
