No em molesten ni res, però tinc dues hèrnies, una d’abdominal i una altra d’epigàstrica, que fan que, si se’m mira de perfil, aparegui un perfil abonyegat. La veritat és que fa lleig. I ja me n’he cansat i ara me les treuen. Hèrnies que no em causen cap molèstia física, que només fan lleig. Tanmateix, això dels metges i del quiròfan, ara que ja falten poques hores per a l’operació, m’imposa. Tan sols hauré de passar una nit a la clínica, però m’imposa. I miro enrere. I revisc, un cop més, el meu fracàs amb les dones, amb dones que m’han estimat i que jo no he sabut conservar i per això sempre hi he sortit perdent, perdent de molt. I així m’he quedat sol. De vegades apareixen noies amb qui potser tindria ganes de passar un cap de setmana, però segurament no pas tot el que em pugui quedar de vida. Tal com sóc, al cap de quatres dies, ho engegaria tot a rodar. Miro enrere, i veig, d’altra banda, que no he tingut mai la sensació de treballar. Ni fent classes, ni preparant-les, ni fent viatges com a guia. Totes aquestes coses han estat sempre un plaer. La cosa dels viatges ha acabat malament perquè, com que sóc egoista de mena, al final em dedicava més a mi mateix, a les coses que m’interessaven, que no pas als viatgers. I, és clar, tot això acaba sabent-se i ara ja no em truquen de cap agència i fan bé perquè jo ja no en tinc ganes, de viatjar, la veritat. He vist una mica de món i l’únic que m’ha interessat ha estat aquell del qual he pogut aprendre alguna cosa. Països i ciutats del món occidental i civilitzat. París i Roma, Londres i Viena, Berlín, Nova York i San Francisco. El Canadà. I Holanda, que com a país i com societat em sembla que encarna els valors que jo voldria per a Catalunya. Els països i les ciutats de l’Àfrica i de l’Àsia, que també he visitat, no m’han mai interessat, no hi he pogut aprendre mai res. L’Amèrica dita llatina no la conec, no hi he estat mai, tot i que el pare va néixer accidentalment a l’Argentina, a Buenos Aires. Me n’aniré, doncs, cap a la clínica, amb aquella mica de temor i d’inquietud, però lliurat i confiat als professionals que m’han d’atendre. Al capdavall, algú ha dit, no sé ara si Pla, que la cosa més profunda de l’home és la seva pell. Jo no hi estic d’acord, però en aquests moments són paraules que em serveixen de consol.