El 23 de gener de 2013, el Parlament votà la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya, com a document simbòlic de l’inici del procés per a fer efectiu el dret a decidir. S’afirma la sobirania del poble de Catalunya, com a subjecte polític i jurídic; la legitimitat democràtica del dret a decidir, el diàleg i la negociació amb l’Estat, amb les institucions europees i amb el conjunt de la comunitat internacional; el respecte als marcs legals existents, com aspectes més destacats del que ara ens interessa. Es tracta d’una declaració institucional, programàtica, sense un valor jurídic immediat. El dret a decidir seria una forma d’apel·lar a l’autodeterminació; la sobirania del poble de Catalunya com a ens polític i jurídic entra en conflicte amb el que disposa la Constitució espanyola (art.1.2 CE), però el text és una mera declaració programàtica sense efectes jurídics, tot i el seu gran valor simbòlic; la celebració d’una consulta a Catalunya no és un problema jurídic sinó polític.
Aquesta iniciativa va ser aprovada per 87 dels 135 diputats del Parlament. Després dels preceptius informes en contra de l’Advocacia de l’Estat i del Consell d’Estat, el Govern central decideix impugnar la Declaració el 8 de març de 2013, mitjançant la via establerta a l’art. 161.2 CE. S’entén que té efectes “ad extra” i que afecta articles tan greus com l’art. 1.2, art. 2, art.9 i art. 168 CE. El sentit de la impugnació del Govern, que comporta la immediata suspensió de la Declaració, és en la meva opinió de tipus “preventiu” (la qual cosa podem considerar que no es preveu ni a la Constitució ni a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional), ja que el Govern central entén que hi ha una finalitat que és inconstitucional. Flac favor que se li fa al Tribunal Constitucional, que és ficat al mig d’un joc més polític que una altra cosa, i que es vol presentar com a discussió jurídica. Sobta que es pugui considerar que un Parlament, en el ple us de les seves facultats, no pugui fer declaracions expressant lliurement el que la majoria de diputats vota, i que a més es consideri inconstitucional l’inici d’un camí en el qual encara no s’ha donat ni una sola passa. Torna a aparèixer el constitucionalisme inquisitorial, el nom em va de la Constitució, com a document que impedeix l’exercici de la llibertat d’expressió o del fet de fer política, la qual cosa és al meu parer una neciesa. Miopia madrilenyista en estat pur.
Si ja es comença així, no sé què augurar per a la consulta sobre el futur de Catalunya. Ja hem dit que jurídicament no planteja cap problema. Per la via del referèndum (autorització o delegació de l’Estat) o de les consultes no referendataries, hi ha mecanismes jurídics per a portar-la a terme. Objectivament, sense cap problema de constitucionalitat. Un altra cosa es que qualsevol iniciativa sigui abocada al fracàs per la insistència i la persistència del Govern central de no moure fitxa en res.
S’ha de portar a terme una consulta en el marc de la llei, i per a que això sigui possible, cal exigir també que el Govern central faci tot el possible per a garantir el compliment de la llei. Cal complir la llei orgànica del referèndum, o en el seu cas, la de consultes a Catalunya, i no amagar-se en grans paraules que no volen dir res, com ara que és inconstitucional, atès que la Constitució no diu res en contra de la celebració d’una consulta sobre el dret a decidir. Cal complir la llei, permetre que la llei sigui l’instrument racional per a regular els processos que democràticament la ciutadania vol impulsar, i si convé, fer les adaptacions i els ajustos pertinents. Això ha de ser així como a conseqüència del constitucionalisme democràtic.
El Govern central, però, no mostra cap voluntat de diàleg, inspirat en la doctrina FAES i en la concepció de defensa de la Constitució, en sentit nacional, que al meu parer, el text constitucional no li atorga. L’espanyolisme ranci i intransigent es desenvolupa sense límits per les institucions estatals-madrilenyes, patrimonialitzant-les indegudament. Espanya vista des de Madrid no és Espanya. La miopia s’acosta a la ceguesa. En aquest context, podem destacar, a banda dels intents reiterats per a flexibilitzar en sentit proautonòmic la llei reguladora del referèndum, la proposta de resolució rebutjada al Congrés dels Diputats, el 26 de febrer de 2013, que instava al Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat per possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur. Al vot favorable de CiU i d’ICV-EUiA, s’afegí el dels diputats del PSC (menys un) que votaren per primer cop de manera diferent a la resta dels seus companys del grup socialista. Es visualitzà un xoc de trens, de voluntats, entre la minoria catalana i una autista majoria del PP, PSOE i altres grups menors. Aquesta mateixa lògica es va poder veure en la resolució aprovada el 13 de març al Parlament de Catalunya, quan un total de 104 dels 135 diputats votaren a favor del diàleg entre els dos governs, de Madrid i Barcelona, per tal de poder celebrar la consulta. El no de PP i C´s, és a dir, només 27 diputats fou radicalment residual. Majoria parlamentària espanyola i majoria parlamentària catalana front a front. I ha encara algú que entengui que no cal trobar solucions polítiques al dret de Catalunya a celebrar una consulta sobre el seu futur nacional?
