Aquesta setmana, a Twitter, vaig presenciar com un estol d’independentistes al·lèrgics als lliris s’acarnissaven amb en Joan BonaNit. Els tuitaires solem exhibir aquesta mena de comportaments grupals, com les hienes: una clava la primera mossegada i després la resta s’hi abraona amb desfici buscant les vísceres.
En Joan BonaNit és un noi —de moment no ha volgut revelar la seva identitat— que, quan el govern espanyol va traslladar els presos polítics catalans a presons catalanes, va decidir anar a Lledoners a desitjar bona nit als que van confinar allà, i ho ha fet cadascuna de les nits que hi han estat empresonats, fins que el govern espanyol se’ls ha tornat a endur. Dijous passat, després de l’últim “bona nit” que va comptar també amb una enlairada de globus grocs (dos-cents onze globus, un per cada nit de reclusió, amb la paraula “absolució”) va fer un tuit d’agraïment adreçat a la gent que l’havia volgut acompanyar. I aquí va començar el festí. Els indepes pota negra el van acusar de voler acaparar protagonisme (ja és curiós acusar d’això algú que es nega a fer pública la seva identitat), de folkloritzar les protestes i el van insultar (sovint Twitter sembla una pel·lícula de Tarantino). Quan en BonaNit en va blocar algun (potser en aquell moment no li venia de gust que l’insultessin), la bandada es va desfermar: befes, retrets i més insults. Qualsevol diria que si encara no som independents és per culpa d’aquest noi.
Jo també penso que totes aquestes perfomances que s’han organitzat al pla de Lledoners (bonanits col·lectius, enlairades de globus, cantades de nadales, trobades de gegants…) no serveixen per a res, políticament. Però tampoc crec que aquest sigui el seu objectiu. En Joan BonaNit no va prometre la independència, ni que trauria els presos de la presó, ni va voler encapçalar cap revolta, només va decidir anar a desitjar bona nit a unes persones forçades a dormir en una presó. Ho podia haver fer qualsevol, però ho va fer ell. I podria haver decidit fer qualsevol altra cosa, però va decidir fer això. Exigir-li res més és absurd; per una vegada que algú compleix el que promet. No ens acostarà ni un centímetre més a la independència, cert, però això no és feina seva. Més aviat és (o era) feina dels que estan a dins, tancats. I dels que estan fora governant o fent-ho veure; d’aquests sí que n’espero alguna cosa més que fer volar globus.
A hores d’ara ja no tinc cap dubte que els polítics empresonats i els exiliats em van enganyar. No crec que hi pugui tornar a confiar mai, tret que reconeguessin que van mentir, la van cagar i demanessin perdó, cosa que òbviament no faran perquè va contra el primer manament de la política. Però no han fet res perquè els tanquin sense ni tan sols jutjar-los. El que l’estat espanyol està fent a aquesta gent i les seves famílies és injust, cruel, bàrbar, inhumà, i cap gest d’ànim i de suport és sobrer. Cap. I, tancat allà dins, escoltar com et venen a desitjar bona nit deu reconfortar. Això no treu que, quan siguin fora, hi passem comptes. No és incompatible, igual que no ho és fer, per una banda, tot el que calgui per fotre el camp com més aviat millor d’un estat injust, cruel, bàrbar, inhumà, i, per l’altra, recordar als represaliats per aquest estat que no estan sols, per molt que ens hagin decebut i ens continuïn decebent. Si no som capaços de separar el vessant humà del polític, estarem fent el mateix que els carcellers.
