escriptor

L’escriptor es va deixar anar enrere a la cadira i llençà la ploma sobre la taula. Va fregar-se el ulls amb força, mentre expulsava un badall llarg i sorollós. Estirà els braços recargolant-se per mirar d’eliminar tot aquell encarcarament que portava a sobre. Estava desesperat. Aquella havia resultat una altra nit estèril. Un cop més. Res del que escrivia valia la pena. Idees simples, trames absurdes, nul·les emocions, personatges plans i sense substància… res de res. Ja portava un munt de dies així i no semblava que la cosa millorés, ans al contrari. No hi havia manera de trencar aquell bloqueig mental. A vegades es preguntava per què punyetes havia deixat el seu poble a la lluminosa costa tarragonina per venir a Barcelona a fer d’escriptor. Escriptor de què? Quina ironia. Es va aixecar, agafà la vella jaqueta de pana que restava rebregada sobre el llit i va sortir, tancant la porta al darrere seu amb una revolada.

Poc després, com cada dia, ja es trobava davant la porta del bar del costat. Feia anys que seguia aquella rutina, tant si les coses anaven bé com si anaven malament… sobretot si anaven malament. Va entrar i es va asseure a la taula de sempre. Aquella aroma de cafè i pa calent era capaç de fer ressuscitar un mort, però a ell amb prou feines el va desvetllar una mica.

-Bon dia senyor escriptor…el de sempre?

La Cèlia, filla del propietari del local i única cambrera, s’havia acostat amb la diligència de sempre. Bonica, ben perfumada i arreglada, alguna vegada havia estat protagonista dels seus somnis humits, aquells que cada vegada eren menys freqüents. El seu somriure era preciós. Llàstima que fos el mateix somriure per a tothom.

-Sí, Cèlia, gràcies.

Mentre obria el diari que, diligentment, la noia li havia portat, va donar un cop d’ull a la resta de parroquians.

Per un costat teníem en Paco, el taxista. Xafarder incommensurable i portador de qualsevol notícia que algú volgués saber. Un pou de ciència infusa, captada al carrer. Prop seu, aquell gegant de cap rapat i nom impronunciable, arribat feia molts anys del centre d’Europa. Mafiós? Mercenari? Espia? Aquell tipus era un misteri, però de ben segur que podia ser qualsevol d’aquelles coses. Més enllà, la Laura. Aquella dona havia envellit a la barra d’aquell bar. Ningú no ho deia, però tothom sabia que la Laura feia el carrer de nit, als entorns de la propera Rambla. De llavis vermells i molsuts, ves a saber quants petons falsos i carícies forçades s’havia vist obligada a fer al llarg de la seva vida. Més enllà la parella de municipals i…

-Bon dia senyor escriptor, com anem?

Amb el seu rostre greixós i aquell somriure panoràmic, en Felip, l’amo del Bar, s’havia apropat quasi per sorpresa.

-Hola Felip, bon dia. Anem fent.

En Felip coneixia prou bé l’escriptor per saber que aquest portava una mala ratxa. Va deixar el cafè amb llet i el croissant sobre la taula sense deixar de xerrar.

-No pateixis, home, que la mala ratxa segur que passa aviat. Després de la tempesta sempre ve la calma.

L’escriptor va fer un gest amb el cap, sense dir res.

-Per cert -va continuar en Felip-, jo també m’he posat a escriure. Res com el que fas tu, per descomptat. És únicament com una mena de diari. El que veig aquí cada dia, el que faig, el que escolto, els sentiments. Una mena d’història particular on cada un de vosaltres sou els protagonistes. Escric simplement allò que em dicta el cor; podríem dir que és una escriptura natural.

-Molt bé, molt bé… Ho celebro.

L’escriptor va respondre amb evident desgana. Un altre més a la llista, va pensar. Què punyeta en sap, aquest, d’això d’escriure? En Felip sabia perfectament quan havia de tocar el dos i, sense dir res, va marxar de nou darrere la barra.

Amb parsimònia, l’escriptor va començar a sucar el croissant al cafè amb llet; però aleshores una cosa el va inquietar. Hi havia quelcom que restava clavat al seu cervell. Escriure amb el cor… escriptura natural…

De cop, va donar un salt a la cadira i, sense ni tant sols posar-se la jaqueta, va tornar corrents a casa seva i pujà els esgraons de l’estreta escala de dos en dos. Un cop assegut de nou a la taula, amb el cos tremolós i el cor esvalotat, va agafar la ploma i començà a escriure:

“L’escriptor es va deixar anar enrere a la cadira i llençà la ploma sobre la taula. Va fregar-se el ulls amb força, mentre expulsava un badall llarg i sorollós. Estirà els braços recargolant-se per mirar d’eliminar tot aquell encarcarament que portava a sobre. Estava desesperat. Aquella havia resultat una altra nit estèril.”

Ramon Gasch
Ramon Gasch Pou (Santa Maria de Palautordera, 1950) és enginyer tècnic elèctric, pintor i escriptor. És autor de les novel·les D'un temps sense esperança (2004), Núvol negre (2008) i Llibre de veritats i secrets (2016). En col·laboració amb Andreu González Castro ha escrit Bon cop de falç! (2011), guardonada amb el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica, Defensors de la terra (2013) i La venjança dels almogàvers (2015).

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorLes dones i Jesús
Article següentEl factor humà