Des del meu poble a l’estiu diviso un paisatge meravellós. Muntanyes plenes d’arbres verds, amb valls i fondalades, amb la Mola, St. Llorenç i Montserrat a la dreta. Cap a llevant camps fèrtils, més boscos, més vegetació i l’imponent Montseny que s’aixeca com un teló de fons i on sembla que el món s’acabi.
I m’extasio mirant aquest paisatge al mateix temps que tinc por. Por de que en un moment donat el foc pugui fer acte de presència i deixar en unes hores la naturalesa erma, l’esquelet dels arbres cremats, un món sense vida.
Si tinc por es perquè fa uns anys des d’aquest mirador que és casa meva vaig veure primer una fumarel·la, unes flames que s’enlairaven ràpides cap al cel, uns homes que lluitaven com lleons tallant arbres. No n’hi havia prou amb els bombers, els voluntaris amb una exemplaritat poc comuna seguien les ordres i suats i cansats no es rendien, apagant aquell foc que ni els helicòpters podien controlar.
El foc no arribava al meu poble però es trobava al sud i avançava cap a nosaltres. La població va tenyir-se de gris, l’aire era irrespirable i la cendra dels arbres s’escampava arreu.
La gent sortia al carrer espantada i recordo a l’Artur Mas, que en aquells temps era conseller, al peu del canó suat, cansat, col·laborant com un més per aturar el foc.
Impressionava veure les flames vives i vermelles cada vegada més extenses i més amples que s’enlairaven fins a tornar el cel d’un color carmesí, mentre les cendres grises es quedaven els carrers, les teulades, els terrats.
L’espectacle era dantesc. Aquella nit quasi ningú de la població va dormir pensant que si no s’aturava el foc podia arribar a les cases amb conseqüències imprevisibles.
Al dia següent el foc es trobava controlat. Les guspires de cendra encara voleiaven, però aquells torxa vermella s’anava apagant i la població anava tornant a l’equilibri i a la tranquil·litat. Afortunadament no van haver-hi desgràcies personals però el bosc havia quedat erm, trist, dessolat.
És per això que cada estiu quan contemplo aquest paisatge meravellós, per un cantó amb la gran Mola, St. Llorenç i Montserrat, i per l’altre el Montseny, m’esgarrifo pensant que un dia un irresponsable pugui llençar una cigarreta encesa o un llumí en aquest paisatge idíl·lic i en poques hores ens quedem amb unes muntanyes tristes, fosques i ermes, amb l’esquelet dels arbres ennegrits i un cel que semblarà plorar per la insensibilitat del home.
Per tot plegat, ara que s’acaba un estiu amb pocs incidents forestals respiro més tranqui-la, a l’espera d’una altre meravella de la natura, el bosc a la tardor.
