El pont sobre el riu Kwai és una pel·lícula anglo-americana de 1957 dirigida per David Lean. Guanyadora de 7 Óscar, ens explica com durant la II Guerra Mundial, uns presoners britànics són pressionats pels japonesos per construir un pont ferroviari fonamental per llur victòria sobre els Aliats. Els soldats britànics no es deixen doblegar, resisteixen i no treballen per la força però, finalment, decideixen col·laborar lliurement: el seu cap, el coronel Nicholson (Sir Alec Guiness), veu en la construcció d’aquest pont una oportunitat d’or de tenir els seus homes enfeinats, aixecar llur moral i demostrar l’eficiència dels soldats britànics, satisfent el seu orgull propi. D’aquesta manera, els que havien de ser esclaus doblegats passen a ser voluntaris eficients, sense consciència de col·laboració atès que el seu treball és una demostració voluntària de superioritat moral i tècnica: finalment, però, el pont que ha de donar la victòria a l’Imperi japonès és una realitat… I la resta, la mireu a la pel·lícula.
Per més de cent cinquanta anys el catalanisme polític ha optat per la via pedagògica i de la col·laboració en la construcció d’una Espanya oberta i integradora, trobant sempre el buit més absolut per a resposta, quan no l’odi i l’escridassada. Nosaltres, com a orgullosos presoners de guerra, hem volgut explicar com els espanyols havien de construir llur país, incapaços d’entendre que no demanaven la nostra opinió sinó que exigien la nostra adhesió.
Hem viscut molts anys en una ficció on nosaltres érem un país normal, amb un govern, un Parlament de debò i unes institucions com qualsevol altre país. I era mentida. Allò que aconseguirem no va ser res més que esdevenir una simpàtica comunitat autònoma, al nivell de qualsevol altre d’Espanya. Ni el nostre Parlament reflecteix cap sobirania (l’única sobirania rau a la nació espanyola) ni l’Estatut és una constitució (l’estatut d’autonomia, tots els estatuts d’autonomia, no són res més que lleis orgàniques espanyoles), ni, per molt que ens ho haguéssim pogut creure, la Generalitat de Catalunya és un govern homologable a qualsevol govern normal del món. Ni les nostres competències, ni els nostres recursos, ni la nostra capacitat de decidir permeten que les institucions catalanes decideixin res de significatiu, res més enllà de decisions simbòliques (i ni tan sols totes, perquè no deixen ni al propi portaveu de la Generalitat que es posi una enganxina a la matricula…)
Vol dir això que aquests anys d’autonomia no tenen cap sentit? No. Han tingut el sentit de la reconstrucció d’uns mínims, de cosir unes ferides obertes en una guerra salvatge i la posterior repressió. Aquests anys han estat la plena realització d’un horitzó nacional concret: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, les tres idees que van treure un milió de persones al carrer a la mort de Franco.
I hem assolit aquell horitzó. Espanya ja no és una dictadura, és una democràcia homologable a les que formen el nostre entorn (la qual cosa no és garantia de res…) i la Constitució vigent va reconèixer, a la seva manera, una pluralitat dins de l’estat. És aquí on som.
Ara ens toca decidir, com li toca decidir a tots els països del món, que naveguen en temps d’incertesa. I la nostra capacitat de decidir queda limitada, com sempre, a unes oportunitats concretes: o avancem en la nostra llibertat o retrocedim. No faré una relació de fets recents que demostren com, sota la bandera de la lluita contra la crisi, l’estat central ha iniciat una ofensiva recentralitzadora de competències i discurs. En aquesta ofensiva moltes comunitats autònomes, per no dir quasi totes, fan seu aquest discurs, demostrant que mai van deixar de pensar com allò que creuen que són: unes grans Diputacions Provincials.
I davant d’aquesta ofensiva, nosaltres que fem? Sortim al carrer ardits, xiulant la marxa del Coronel Bogey, anem a Madrid i fem un cop de puny a la taula (bé, no gaire fort, no fos que haguéssim de pagar la taula…) i, encantats d’haver-nos conegut girem cua a casa i proclamem la nostra fermesa, dintre d’un ordre, es clar, fins la propera.
El futur de Catalunya necessita un nord, o recuperem la nostra plena llibertat com a poble o assumim que no existim, que no som res més que els espanyols que ocupen el nord-est peninsular, però la situació actual, el vol i no dol, la reclamació constant i sense límits clars, és un camí vers el no res, estèril i frustrant. No ens podem enganyar, com feien els soldats britànics al riu Kwai, pensant que exercim la nostra llibertat quan només gestionem la nostra submissió.
Els temps del catalanisme no independentista s’han acabat. No ens han deixat ser espanyols com ells, si és que algun dia ens ho van oferir. Hem de pensar el nostre demà, sense enganys, sabent que Espanya és un projecte de futur, amb uns objectius estratègics clars i instruments per fer-los realitat. Ens toca a nosaltres decidir que volem fer amb el nostre futur i no decidir no és una opció: si nosaltres no ho fem ho faran ells.
La propera legislatura serà, molt probablement, la legislatura que aprovi una nova llei electoral per Espanya. Potser quan ho facin, esbandint tota presència del nacionalisme a les institucions espanyoles, la realitat serà del tot evident: el problema és que no hi hagi ningú per veure-ho.
