La nostra mare va morir ara fa quatre anys en la primera mitja hora del dia 21 de gener de 2020, en el llindar entre el dia 20, dia de sant Sebastià, un sant d’hivern molt festejat en moltes esglésies i ermites catalanes, i el que va ser anomenat temporal Glòria, amb pluges gruixudes i vents huracanats. Només amb aquestes dades, una de caire personal i l’altra de caire atmosfèric, n’hi hauria prou per recordar aquell dia, si bé és recordat especialment el dia de sant Sebastià, ja que era un dia remarcat en el calendari vital de la mare: havia conegut el nostre pare, l’amor de la seva vida. Era una noia jove, romàntica i només li faltava un mes per complir divuit anys. La mare havia nascut el 17 de febrer de 1924 i conta la tradició familiar que aquell dia va nevar de valent i feina rai, per al ginecòleg que va atendre l’àvia, el doctor Dexeus pare, arribar a la casa pairal. Tot i les grans dificultats del part: era el primer infantament de l’àvia Maria, que va tenir tres fills més, va ser un dia de glòria per a la família: el naixement d’un infant sempre és motiu d’alegria, d’esperança, de fe en la vida.
Els de casa em diuen que molt sovint parlo de la meva mare: «La mare deia això, la mare feia allò…» És cert. Per això quan em diuen si l’enyoro dic que no. No l’enyoro, ja que no hi ha distància entre ella i jo, i l’enyor implica distància i la mare és amb mi sempre. El lloc de la meva mare ara és al cor de la memòria.
«L’oblit és la veritable mort», deia sovint un amic meu i la realitat mai no l’ha desmentit. És un desig íntim no voler ser oblidats. Més encara: és el nostre desig més fondo ser recordats per les nostres accions bones i belles, ser evocats de tant en tant per haver encarnat un retrat amable, estimable, que vagi més enllà d’una fotografia en la qual hem quedat afavorits.
El lloc dels morts és al cementiri, en els seus ossos, diuen els més càustics. I sí, és clar, i en la pols quan encara en queda un pessic. El veritable lloc dels nostres morts, però, és intangible però sensible: sento la mare en la seva dimensió més pura, lluny de qualsevol adherència: aquell malestar amb què algunes vegades els vius ens importunem i perdem el temps en discussions que al final es revelen vanes.
El lloc dels nostres morts estimats és en l’amor a plena llum, sense clivelles ni ombres. «El cel ets tu. La resta són només les condicions meteorològiques», escriu la mestra budista Pema Chödrön, amb la qual cosa ve a dir que la Realitat, que per la seva significança metafísica aquí escric amb majúscula, no és palpable però sí sensible, perceptible en l’espai de la nostra interioritat. El cel, doncs, és a l’interior, com el lloc dels nostres morts.
